VIOLÈNCIA GRATUITA

Com més vegades ho veig, més ràbia m'entra per dins. aquest és un dels defectes que sé que tinc: la pujada de la ràbia. Cada cop que sento la notícia, obro alguna pàgina d'internet o veig algun programa en relació a l'atac racista al ferrocarril, m'entra aquest defecte meu i de tants, que intento controlar al màxim.

Se'm fa difícil entendre aquestes actuacions. Ara alguns pensareu: Però si ets psicòleg? Potser sí, però tal i com dic jo, primer sóc persona. Sé que es pot "atenuar" l'atac dient que hi ha un trastorn pel mig, però em sembla tan ruïnós, estrident i animal, com aquest noi, anomenat Sergi Xavier, arriba i es dedica a donar cops de peu i insults a la noia equatoriana.

M'he plantejat mil cops si hi devia haver algú més al vagó, i també, quina hagués estat la meva actuació davant de veure això. No m'ho puc respondre, per mi queda tan lluny la violència que em costa d'empassar.

El motiu, la procedència de la noia. No entenc com als currículums escolars no comencem a incloure que nosaltres, sí, nosaltres els catalans, estem conformats d'un sense fi de barreges i combinacions impressionants. Només cal atendre a l història de la península ibèrica: que si celtes, que si ibers, que si grecs, que si romans, que si musulmans que si .... No entenc om tampoc s'explica com a tema principal les migracions, les diferències nord- sud, el mapa mundial de la distribució de recursos,...

Al cap i a la fi tots sortim pel mateix lloc i acabem al mateix lloc. Potser cal que fem les coses més fàcil no?

SICILIA ASPETTA NOI !!! (Disculpeu faltes italianes)

Ja veieu que no sóc massa constant escrivint, i se m'ha criticat que tinc moltes faltes de redacció amb l'ordinador (ho accepto). Doncs res, que ara encara seré menys constant perquè me'n vaig una setmaneta a les itàlies, aquell lloc que m'agrada tant!! Ara però, descobriré una nova zona: Sicília!! Sí, és la illa del volcà i durant un temps va ser la Corona Catalana, de fet, el sicilià, derivat del llatí vulgar i amb tocs variats de moltes altres llengües, té alguna influència del català, a veure si les trobem aquestes influències??.

M'estic sorprenent a mi mateix, només falten tres dies i encara no he baixat documents d'internet, ni he fet rutes, ni he mirat els monuments principals, de fet només tenim avió i cotxe a l'aeroport de Palermo. No, si ja dic jo que alguna nit dormim al cotxe!! I que alguna cosa està canviant!!!

Tinc una gran sort, demà el Ramon em durà unes guies que van comprar quan hi va ser amb el seu cosií la seva tia, i dijous he quedat amb la italianòloga Anna. Amb els seus consells m'he conegut tota la Itàlia que ara conec (i que no és poca). Espero que amb el seu mestratge pugui continuar descobrint aquest país ric en tot (i quan dic tot, vull dir TOT!!!)

Apa doncs, fins ben aviat i a reveure

Salut

MIQUEL AMB "Q" DE MIQUEL

Hi estic dacord, en Carod-Rovira no es diu José Luis, sinó Josep Lluis. Suposo que molts no entendreu aquestes primeres frases del post d'avui. Tot ve de la participació d'en Carod al programa de TVE "Tengo una pregunta para usted" (no ho tradueixo perquè sé que tots sabeu que vol dir, oi?, quina gran sort que tenim!!).

En Carod va intentar explicar a dos ciutadans, ambdós de Vqalladolid (quina casualitat), que no es deia José Luís, sinó Josep Lluís. Sembla ser que el noiet més jove ho va acabar entenet, però la vella retrògrada que segur que duu als nets al Licé Français i que d'extraescolar fan anglès a l'acadèmia, no ho va acabr de veure clar, i va acabar acceptant el que molts castellanoparlants de fora de Catalunya no entenen: que la gent per ser d'Espanya NO ha de dur els noms en castellà, o parlar en castellà, i que la vida a Espanya NO només es concep en castellà!!.

Recordo una gran frase d'una diplomada en magisteri cordobesa i amb formació en llenguatge de signes que ens va caure a la colla un estiu ben bé no sabem per què, quan ens va dir: El Catalán es un dialecto del castellano i del francés. ja té sorna la cosa!! que a sobre de dir-ne dialecte ara resulta que hi ha dialectes compartits entre dues llengues, jo ja no sé si vull ser dialecte del franès o dialecte del castellà, potser em poso com a dialecte de l'organyanès (D'Organyà), que jo vaig aprendre de petit. Necessitaria que algún filòleg dels que puguin llegir el blog em digui si existeix algun dialect 50% de dos idiomes, com per exemple el xinès-mongol, o el polaco-hongarès, o `'eno-letó (no val que em digueu l'espanglish ni el galaico-portugués, que crec que queda ben aplès que tenen una realitat individual cadascun).

Mireu si n'és de bo, a mi de vegades quan els dic que el meu nom és Miquel, em diuen:

-Ah, Miguel?

Jo els responc:

- Sí, pero con Q, como Mikel en vasco pero con la sílaba tónica al final.

És bona la història no?? Doncs la majoria m'acaben dient Míkel, com en basc, o sigui, que lo de la síl·laba tònica s´ho passen per on els va bé, i el millor, és que Miguel també té la síl·laba tònica al final,....

Jo sóc i em diuen Miquel, amb Q de Miquel, ni més ni menys, però està clar que ni llegint, la gent em diu pel meu nom real. Un nom que tinc registrat com a tal des del dia que vaig néixer, ja que a mi em van poder inscriure com a Miquel, i no com alguns companys de classe que encara a 1r de BUP al passar la llista eren José Luis, Jorge, Carmen, Joaquín... Espero que ens haguem entès, que al cap i a la fi és el que importa.

HOMENATGE A SREBRENICA

El passat dia 10 d'octubre , a l'Ateneu Barcelonès, es va fer un altre Homenatge a Srebrenica.

L'Homenatge va consistir no només en presentar el llibre que ja va ser presentat el passat 12 de juliol a Sarajevo, a l'incomparable marc de la Biblioteca Nacional de la ciutat, sinó també en cloure les estades d'aquest 2007 tot esperant poder donar el tret de sortida a les del 2008.

L'acte va ser molt emotiu, amb tocs variats i tot regat amb la magnífica veu de la Laia Carrera interpretant les cançons del CD "Llàgrimes de Potocari". Pocs haurem estat els afortunats d'haver pogut sentir en directe aquest CD, com el fet de sentir l'Slobodan Minic fent un discurs emotiu que va haver de llegir despés d'haver observat l'audiovisual que cloïa les estades d'aquest any, un audiovisual molt ben estructurat i reflexiu, on precisament es van poder compartir imatges de la presentació del llibre a Sarajevo i que va commoure a més d'un, entre ells el periodista bosnià.

Guardaré per sempre aquestes imatges a la memòria, ara a més les hauré escrit. Jo vaig ser un dels afortunats que van viure la presentació a Sarajevo, acompanyats pels nostres amics de Mihatovici supervivnets de Srebrenica. Ara també he estat afortunat d'haver viscut la presentació catalan del llibre.

Mai oblidem Srebrenica.

EL 4 D'OCTUBRE

El 4 d'octubre és el dia mundial dels animals. Espero que no ho hagin considerat així pels nascuts aquest dia, pobrets. Els balança del 4 d'octubre ja en tenen prou amb buscar aquell equilibri inabastable, ésser diplomàtics, complaents i bona gent, només faltaria que els titllessin d'animalons, ara que, en el bon sentit de la paraula si que ho són una mica: cridaires, emocionats, amb un control d'impulsos, de vegades, poc precís,.... Però lleials, solidaris i amb esperit d'ajuda.

El 4 d’octubre de l' any 1957 l' Sputnik I, primer satèl·lit artificial, va ser llençat pels russos a l'òrbita terrestre. Hauran confluït les "estrelles" en un 4 d'octubre de 2007?. Probablement sí!.

Avui és 4 d'octubre i una nova balança ha arribat. Precisament avui, i això em fa molt content. Doncs si, ha decidit el 4 d'octubre per presentar-se al món. Serà pel canvi de lluna?, serà perquè ja tocava?, serà per una llei matemàtica?, serà perquè el 4 d'octubre era el gran dia?

Segurament serà, i en paraules que hagués pogut subscriure el seu propi pare. "serà perquè li ha sortit de... (dels nassos)"

Fins ben aviat.

PASSA LA VIDA...

Uns van i uns venen. Altres s'hi estan una temporada. La vida no és més que això. No, no vull parlar pas dels que marxen per sempre, sinó d'aquells que formen part de les nostres vides un temps i després formen part de les vides d'altres. Avui em ve per escriure aquestes quatre divagacions en dedicació a la història de la vida d'una persona menuda que ara forma part del nostre cercle i que, sembla ser, aviat marxarà geogràficament per formar part d'un altre cercle. Esperava poder veure com anava augmentant la seva vida i la dels del seu voltant, però sembla que no serà així. Espero que un dia, quan ja sigui autònom per poder-ho fer, vingui i ens digui:

- Ep nois!! sóc jo!! aquí em teniu de nou!!.

Com serà ell llavors?. De ben segur com fins ara!! Silenciós però cridaner, agraït però tossut, i carinyós, molt carinyós. Serà tot ell, ni més ni menys. Nosaltres, ja serem una altra història.

A reveure!! i fins molt aviat Telerín!!.