El valor de les petites coses o, valorar les coses com a petites?

Des de que tinc ús de raó m'han ensenyat a valorar les coses petites com a tresors, i a la vegada, saber-les viure com a tal. Les experiències, a la fi, són les que et porten a crear un sistema de valors que cadascú, llavors, aplica en cada una de les situacions en les que es troba. Ja fa molts dies que trobo a faltar aquesta senzillesa que fins ara apreciava a tot el meu voltant, però potser fins i tot la crisi ens porta a canviar l’objectiu per veure-ho tot més gran i així poder-nos creure que les coses van millor o que així motivem a qui se sent víctima d’aquesta boira econòmica, social i política.

Últimament he fet un “stop and go” sobre la vida i el que això comporta, i la meva lectura m‘ha portat a escriure això. Repassant els útims temps me n’adono que mai estem satisfets amb res del que tenim, però tampoc se’ns permet queixar-nos, ni en els entorns més reduits i propers, sempre hi ha un pitjor, però: I el meu pitjor?. Hem arribat al moment en què no es permet que un electricista arribi a polític o directament serà atacat i desqulificat, tampoc s’entèn aquelles persones que no són emprenedores, i em pregunto: Qui pot ser emprenedor?, i em responc: aquell que pot se-ho, ningú més. Però avui en dia valorem més les coses que sobresurten per milions, premis i agraïments públics i a poder ser televisius o en detrmiment, de qualsevol forma mediàtica actual. Ja no entenc perquè no es valora qui treballa per terra a l’altura dels mortals, qui no necessita exhibir-se davant de ningú però que a la fi fa tota aquella feina que nosaltres no sabem ni podriem mai fer. Ara cal ser guanyador de premis, protagonista de diaris o televisió, o amic d’algú que t’elevi als altars amb el vist i plau d’en Benet. Buf!! Un 99% de la població no sóm res.

També m’he près la molèstia de reflexionar sobre les noves formes de referència cap algú, definició o etiquetatge personal que trobem al vocabulari català actual, us en detallaré unes quantes: acabaràs de caixera de supermercat, ... i sinó et poses a fregar escales, si no tens temps et llogues una peruana que et faci la neteja, la chacha, aquest segur que ha arribat amb patera, ... Després, tots som molt tolerants, valorem la integració i la multiculturalitat, i podem llegir a educació per la ciutadania, que cal integrar a tothom vingui d’on vingui i sigui més o menys adinerat. I em pregunto: Ens ho creiem nosaltres mateixos això? I em responc: Sobradament, no!!. A la fi la única cosa que ens preocupa es no perdre el nostre estátus de país avançat i trure’ns l’espineta del típus de país que erem, un país que emigrava per gana, que va poblar països i països, que destrossat, buscava aixopluc en allò més proper, sigui geogràfica o culturalment parlant. Però no, avui ens n’hem oblidat, i els “altres” que venen de fora només els volem si són jugadors/es de bàsquet, parelles de famosos o gran científics que ens salvin, ui!! perdó, i em deixo que si ets de la UE no ets estranger ni immigrant, bé, si ets immigrant de l’est de la UE potser no entres dins del grup, farem una reuió i ho decidirem, val!!.

I a la vegada oblidem que els països no els fan només els cinetífics i la gent de lletra, per tant em pregunto què té de dolent ser caixer de súper o chacha a diferència de ser advocat o empresaria. Doncs sembla ser que si, i temo que amb celeritat arrobarem a l’antiga distinció classista grega que dividia les persones en tres grups: els filòsofs (gent amb carrera o carreres i/ o diners), els soldats i el esclaus (chaches, caixeres, artesans, obrers,...).

Per últim i tal com crec que m’han ensenyat, penso que hem perdut la capacitat de ser una mica feliços en detriment de tenir grans cases i cotxes, per després donar la culpa als altres o a la crisi de la nostra falta de solvència fet que ens deixa una mica més tranquils. Tal i com vaig dir una vegada, potser no sóc massa ambiciós o es que em conformo amb poc, però el que si que sé és que frueixo del més petit, treballo per terra a l’altura dels mortals i em sento prou agrait, ah!, i intento aprendre de tot allò que m’envolta, sobretot de les persones.

Però confio que tornarem a entendre que els països els fan tota la gent que hi treballa faci el que faci, sigui d’on sigui i pensi com pensi, o tots hem de pensar igual, fer-ho tot igual i ser iguals? Doncs crec que tinc una mala notícia, NO HO SOM!!

Un xic de tot (Un po di tutto)

Tot i que no pensava fer una actualizaciò (no trobo al teclat l'accent tacancat per la O, I i U) estant de vacances, aquì em teniu, en un locutori i escrivint una mica per fer arribar a tothom que vulgui com de bo està sent tot de moment, no solament bo, "benissimo".

Encara em queda una setmana de curs i de Roma, i em sembla que no se m'acabaran les coses per fer. Sobre el curs de llengua, ja sabeu, tinc molta "jeta" i sinò i foto gesticulacions i entonaciò, i tot "capito", però he de dir que estic aprenent força, deu ser el secret de la immerssiò.

De la ciutat encara em queden coses per fer, però aquesta ùltima setmana vull fer relax romà, o sigui, "piano piano".

I per ùltim, vull fer una especial salutaciò a la gent de València, al meu grup, sì, sì, ho heu llegit bé, avui he vist que sì que he format part del grup, jijijijijijiji. Petita broma. Res, que moltes gràcies a tots per acomboiar-me i ja rebreu informaciò des de l'escola, ja sabeu que tinc els matins mooolt lliures per fer coses vàries, com passar-me una hora i quart al "barbiere" perquè llavors em diguin que no vindrà fins a la tarda, i anar-hi a la tarda pequè em diguiin que havien tancat abans d'hora, i jo amb els meus cabells "da Carmencita" (la casa on estic allotjat).

Picere a tutti ed auguri !!! Jo insistiré en la missiò!! Ci vediamo!!

Miquel

DE VACANCES

Fins aviat. Espero tornar amb prou matèria per omplir més pàgines al blog, i amb prou forces per tornar a la selva. Fins llavors molta sort per tots.

Miquel

EL JOSEP QUEROL DE TURQUÍA

Si no ho sabeu us ho explico. Tinc una afició secreta, i és la de descobrir persones amb el mateix nom de gent del meu voltant. Amb aquesta sort vaig trobar al Josep Querol d’Austràlia, de qui fa dies que no sé res i que si pogués llegir el post que li vaig dedicar, estaria molt content (jo, i espero que ell també), com també m’agradaria envia-li una cordial salutació.

Avui tanco el cercle, i després de molts dies de voler fer-ho faré un post per l’altre Josep Querol, el nostre, el de la Seu, o potser hauria de dir el de Turquia!! El cata- turk (català i turc)!!! I no em referixo pas a l’alter ego de “l’alliberador” dels turcs de les mans dels sultans, per donar-los un gir europeitzador, Ataturk, el pare de la partia turca, sinó al Pepet que no se n’ha anat a fer les amèriques sinó les Turquies.

Fa poques setmanes (ja en fa 3!!!!) vaig estar gaudint d’un minuscul punt de Turquía, minuscul però de 15 milions d’habitants. Dic minuscul perquè el Josep, amic, anfitrió i turc de a peu, ens repetia una i altra vegada que Istanbul no és més que una petitíssima part del què ens pot oferir Turquía. El Josep ens va preparar una guia, unes anècdotes, uns apats, uns racons, olors, imatges, dies, nits, postes de sol ennuvolades, nargiles, mocadors per velles, passejades, partits de futbol (Força Fenerbahce), marro del cafè, desitjos, pressagis, amics, xerrades, aprenentatges, ....

Descobrir un lloc nou sempre sorpèn, però si a sobre ho podem descobrir amb algú que s’ho coneix com el palmell de la mà, les experiències es tornen petites històries viscudes al màxim, això és el que ens va passar a Istanbul. El Josep no és turc de sang, és català, i molt!!, però per aquells destins de la vida ara fa un any i mig hi va anar a espetegar i se n’ha convertit de cor. Amb la seva guia i les nostres patejades (passejades) espectaculars hem descobert els racons de Constantinopla: les mesquites, entre elles la blava i Santa Sofia, el Palau de Topkapi (sense Harem), els mercats i bassars, el Bósfor, la nit turca a Taxim,... Aquí hi podem afegir al Melih, el company de pis del Josep, ell sí que és turc turc, però dels turcs de tota al vida, qui també ens ha fet molt fàcil l’estada turca amb les seves explciacions, la seva companyia present però discreta, la hospitalitat, i l’afició pel futbol que ens va dur a un esdeveniment per viure: un partit de futbol de la lliga turca on el Fenerbahce es jugava el campionat en un partit contra el no menys important equip del Genclerbirligi d’Ankara (a veure qui té moral a pronunicar-ho!!), va ser espectacular, no deixen d’animar ni perdent, no com en altres camps de per aquí a prop on sembla que si no guanyem ens canviem d’equip i a mi ja se m’han acabat els equips substitutoris. L’ambient era bestial, tal i com el defineixen a la TV quan es juguen partits internacionals en terra otomana, i tot i que al final el Melih no va poder celebrar el campionat del seu equip, ja que tot i guanyar no en va tenir prou, les experiències (no una sinó moltes) van ser espectaculars.

Doncs bé, aquest post no és més que un agraïment a qui ens ha fet tan portable i repetible (sempre és bo plantejar-se tornar als llocs i redescobrir-los de nou i sinó dieu-m’ho a mi, jijijijijiji!!!!) aquesta estada turca, i a qui tot i que ja els hi hem agrait molt, mai està de menys, tal i com diuen a Castella que “es de bien nacido ser agradecido”. Gràcies Melih, gràcies Josep, i fins aviat, se us espera a casa nostra, també vostra (teva per suposat Pepet).

Siau

PD: Xaval, ja tens una entrada més al Google.

SANT JORDI NOSTRE PATRÓ, EL CAVALLER SENSE POR!!!

El proper 23 d'abril se celebrarà la festivitat de sant Jordi. Pels catalans sant Jordi té, o pot tenir, múltiples sentits. En un primer lloc, i en una vessant més infantil, és una diada de dracs i princeses, de rosers i herois, de còmics i contes.

Pels adolescents és un dia de declaració, reivindicació i festa. La declaració a aquella noia o a aquell noi que ens ha agradat tot el curs però per qui hem esperat tot l’any; la reivindicació dels colors, la cultura i la identitat de la nació catalana; i la festa que suposa fer la parada de roses i llibres per fer el viatge d’esudis a... Itàlia?.

Pels més grans de vegades simbolitza l’obligació d’arribar a casa amb el llibre o la rosa, o potser el gust de triar la rosa més formos i fresca, i el llibre que més identifiqui i sorporengui a la persona aimada.

Des de l’any passat pels urgellencs té algún simbolisme més a part del ja conegut dia del Llibre. Al bell mig del Passeig Joan Brudieu, entre altres parades de llibres, n’hi haurà una de molt especial. Una parada amb un objectiu diferent al lucre o el comercialisme en el que potser s’ha converit la major part de les diades festives. Tindrà un sentit en clau balcànica.

Aquest any, com l’any passat, tindrem una paradeta amb els còmics de Trenkalòs. Aquells còmics de la col·lecció “EL MÓN PER UN FORAT-LLIBRES PER PENSAR” que pretén aproximar els joves i adults als conflictes internacionals i als fets relacionats amb la justícia social que són de difícil comprensió. S'utilitza el còmic per a explicar “el Món per un forat” ja que és una eina que arriba molt bé al públic més jove. El còmic ens serveix com a base per a parlar amb els més joves sobre temes cabdals, i es fa a partir d’històries real relacionades amb el conflicte (sempre els protagonistes dels llibres i les seves històries són histories verídiques), un recull d’informació que contextualitza la situació, fotografies, i propostes d’activitats.
També hi tindrem aquells llibres de fotografies que resumeixen les experiències d’anys darrera d’una càmera, perseguint conflictes i injustícies com “Homenatge a Srebrenica” o “Imkra: històries dels nens soldat”.
I no oblidem el còmics dedicat a una tradició nostra i única, els Castellers, que pretén fer perdurar aquesta festa que descriu bé aquelles característiques que, segons diuen, ens defienixen.

I per què tot aquest revol?. Doncs perquè un grup de 6 alturgellencs marxarà aquest juliol a terres bosnianes amb un grup més nombrós de catalans, per dur a terme tasques de cooperació en un poble assolat per la guerra i la neteja ètnica, o sigui, per l'odi, Sahbegovici; i un camp de refugiats on es dinamitzarà als nens i joves amb diverses activitats, Mihatovici.

I els còmics que hi tenen a veure? Són aquests còmics els que ajuden a finançar part del projecte de reconstrucció i retorn dels refugiats al seu poble, i reverteixen directament en les famílies on s’acullen els joves durant la seva estada. És un motiu prou important, i a sobre fent cultura de còmic i de lectura en llengua catalana, què manca més? Jo penso que aprofitar-ho!!!!.

I on van aquest diners? Aquí....

... i aquí

Feliç diada de sant Jordi.

UNA PINZELLADA SOBRE BÒSNIA

Sí, fa molts dies que no actualitzava. Ja no sé quina raó donar-vos: feina, mandra, deixadesa, altres,... bé, tan se val.

El motiu és ben important i força interessant. Què fer a La Seu un divendres al vespre, com per exemple demà a les 22h?. Doncs facilíssim, al Casal Popular del carrer Canonges es passarà “Una pinzellada sobre Bòsnia”.

El títol és del tot encertat. Després d’aquella guerra, els colors grisos poblaven les terres balcàniques, fins que un grupet de catalans intrèpids es van aventurar a donar color a aquella foscor. Com bé resa la inscripció de la casa: "hem vingut de molt lluny per donar-vos la mà i tots junts hem tocat la PAU"

Fins ara se n’han sortit força bé, i cada cop hi ha més resplendor a la “Bòsnia malferida”, nom del documental que es projectarà demà al vespre, el documental d'en Carles Bosch que ens endinssa en l’”evolució” dels bosnians després de la massacre. Rememorarem la ciutat de Srebrenica i veurem com la intransigència és pot fer mort, per veure també com la diferència pot implicar convivència pacífica.

Tot seguit farem un petit i lleuger col·loqui i si encara ens en queden ganes podrem veure l’audiovisual que vol ser el record dels camps de treball d’aquest passat 2007. Cal dir que, sense voler-ne bacil·lar, és una autèntica joia. Porta el nom de “Pinzells damunt la guerra” i és dolçament trist a la vegada que durament instructiu i emocionalment motivador.

Doncs bé, aquest any aquell petit grup de catalans es veu augmentat per uns quants urgellencs, de la ciutat o de la comarca, que s’aventuren a conèixer tota aquella gent i totes aquelles sensacions: l’Anabel, l’Andrés, la Mireia, el Pau, l’Alba,..., si tot va bé, aviat seran jugant i arrencant somriures als nens i nenes hipotecats per la massacre d’Srebrenica, reconstruint la casa de la iaia Remza a Sahbegovici, poble assolat pel genocidi i la neteja ètnica, l’endemà d’haver fet un corder a la brasa, o passejant pels carrers del barri turc de Sarajevo assaborint un cevapi amb iogurt i un kafa mentres observem la façana de la Biblioteca Nacional de Sarajevo.

Estic molt content i il·lusionat per aquest projecte que començem oficialment demà amb la xerrada- col·loqui, però que esperem que compti amb una continuitat llarga i diversa.

Vidimo se sutra- Ens veiem demà

SOM-HI QUE NO HA ESTAT RES!!!

Ja es preparen, i la gent ja comença a delir-se’n. Tots els que ho han tastat senten aquell “rau-rau” a l’estomac entre nervis i alegria. Un any més s’organitzen els camps de treball a Bòsnia i Hercegovina. Els blogs i els fotologs dels participants treuen fum pensant en tornar a veure les seves famílies d’acollida. Sempre ens acullen tan bé que no ens n’oblidem en tot l’any.

Deixo aquí la difusió que s’està duent a terme. Segur que per algú pot ser una molt bona proposta per passar un estiu diferent, on s’aprengui tant i de tantes coses diferents. Que no us faci front el lloc ni l’edat, aquí tots tenim el mateix esperit que en realitat és el que compta. I el lloc, què us en diré del lloc, que és un dels racons més descobribles i bells d’Europa, amb una màgia que no enveja per res la majestuositat de Praga o l’encant del temps a Roma, i sinó ja m’ho direu quan tornem.

Ànims a tots i totes. I ens veiem aviat (Vidimo se uskoro).

(Per si hi ha problemes al visulitzar, us copio el text aquí sota)

CAMPS DE TREBALL A BÓSNIA i HERCEGOVINA
Formació en cooperació internacional. Del 5 al 19 de Juliol de 2008

“Amb aquestes estades a Bòsnia i Hercegovina ens acostem a les atrocitats de la guerra, a les seves conseqüències ¡ a la quotidianitat de les seves víctimes, però també a propostes i idees per involucrar-se en treballs de reconstrucció, tant dels espais físics destruïts per les bombes, com de les vides d’aquells que un dia van perdre el futur. Queden molts morts per enterrar, moltes històries per conèixer i moltes famílies amb qui conviure, ja sigui en camps de refugiats o en àrees on la neteja ètnica continua fent estralls. Perquè la indefinició de les petites actituds ha provocat les grans tragèdies mundials, us convidem a un estiu diferent.”

-Treballs de reconstrucció.
-Tasques de suport psicològic amb els desplaçats.
- Participació en als actes del 13è aniversari del genocidi de Srebrenica.
-Tallers ¡ xerrades de cooperació i tècniques de treball.
- Pernocatació en famílies.

Jornades de Formació obligatòries: 5 i 6 d’abrii.
Inscripcions fins el dia 15 da Març. infogep@holmail.com http://www.trenkalos.org/

KOSOVO INDEPENDENT, I BÒSNIA EN PAU

Avui, 17 de febrer de 2008, sembla ser la data elegida per la declaració d'independència de Kosovo. Lluny queden ja aquelles negociacions per Kosovo que vencien el 10 de desmbre de 2007, i on s'esperava entreveure una solució que beneficiés a tothom, però això sembla que no pot ser així.

Avui milers de kosovars han sortit al carrer de Pristina, la nova capital europea, la de l'estat més jove d'Europa, per festejar que per fi els anomenaran pel seu nom (com molt bé deia una samarreta commemorativa del dia d'avui: "Jo sóc kosovar, ara tothom em podrà dir pel meu nom".

La comunitat internacional els recolza, encara que no amb unanimitat. Ja sabem que Sèrbia, país del qual forma/va part Kosovo, s'hi oposa amb total rotunditat, tanmateix, Russia, l'aliat natural de la República de Sèrbia, l'empara. La UE sembla estar dividida. Uns 20m països de la UE recolzen la independència, els 7 restant o no es pronuncien fins ara o s'hi neguen. Aquí tenim el casa d'Espanya. Què dir d'Espanya que no sapiguem ara ja tots?. Potser els fa por una reacció amb cadena com afirmaven els mandataris russos, que faci que estiguin un dia i un altre, reconeixent països (àrdua feina la del reconeixement de la identitat de cadascú) o potser els recorda coses massa properes, no ho sé. Sèrbia ha declarat, abans que ocorri, que la independència és il·legal i immoral, i amenaça amb embargaments energètics, de comunicacions i econòmics

La qüestió és que ara qui ajuda a qui, queda en un segon pla, i prenen massa força certs comentaris sortits a la premsa balcànica entre altres. Sembla que si Kosovo esdevé independent, seran altres minories dins dels països de l'antiga Yugoslàvia, els que reclamin la independència: els serbis de Kosovo, els albanesos de Macedònia, o els serbis de Bòsnia.

Aquests darrers em toquen de prop. L'actual Bòsnia i Hercegovina està dividia en dues entitats: la que aglutina als bosnians d’origen musulmà i croat, i la que aglutina als d'origen serbi, Aquest divisió, fruit de la Pau de Dayton al 1995, no va deixar amb igualtat de condicions a tothom, i mentre musulmans de la zona sèrbia eren desplaçats cap a zona croato- musulmana, serbis de la zona croato- musulmana marxaven cap a zona sèrbia. Això creà un desequilibri entre qui tenia la casa, les terres i els orígens en una entitat i havia de marxar cap a l'altra. Aquí entren molts dels nostres amics bosnians, que per la neteja ètnica comandada per Milosevic i els seus sequaços serbo- bosnians, van haver d'abandonar el seu poble i els seus orígens per no perdre la vida. Això passa amb els nostres amics de Sahbegovici, de Srebrenica, de Zvornik, de Bratunac,... Algú es pot imaginar que un dia, posem els peus a la placeta de Sahbegovici i no siguem a Bòsnia?, o que per visitar el cementiri de Potocari, on descansen part dels 8000 assassinats a Srebrenica, haguem de creuar una frontera?. Jo ara per ara no m'ho puc, ni m'ho vull imaginar, i esperem que no calgui ni imaginar-ho, ni viure-ho.

Apel·lo al sentit comú de l'humà (que fa dies que crec que perdem) per no haver de reviure una nova erupció balcànica.

Esperarem esdeveniments i reaccions.

(Us enllaço a una web francesa d'informació dels Balcans, perquè llegiu declaracions de dirigents serbo- bosnians, entre altres informacions referents al tema de Kosovo i dels països balcànics en general).

Le Courrier des Balcans

Article: " Si Kosovo esdevé independent, la República Srpska de Bòsnia també"
http://balkans.courriers.info/article9777.html

Pàgina general de: Le Courrier des Balcans

http://balkans.courriers.info

Gràcies Ismael !!!

Estudiava a Barcelona quan un dia la Dolors, una companya i amiga de facultat, em va deixar escoltar una cançó d’un cantautor jove que es deia Ismael Serrano. En aquells moments, corria l’any 1998, i no n’havia sentit a parlar gens, tot i que les seves cançons ja feia un any o dos que corrien pel món. La primera sensació va ser bona, i la Dolors em va dir:

-Cap problema, te’n gravo un cassette (sí, ho heu llegit bé, un cassette, ni un CD ni res per l’estil).

La Dolors no va tardar en dur-me’l i jo, fent els deures tal i com tocava, me’l vaig escoltar una i cent mil vegades. Recordo dur el walk-man (sí, el walk-man) empegat a l’orella hores i hores mentre feia el trajecte entre la Ronda del Guinardó i Montbau, amb l’autobús número 10 dels TMB. Cada cop m’agradava més, i duia el meu cassette a tot arreu. No havia creat el meu propi fenomen “fan”, però realment m’agradava que les cançons em fessin pensar i sobretot de temes relacionats amb la justícia social o les desigualtats, entre altres constructes difícils de definir i de defensar.

Des de llavors, formen part de la meva vida aquestes cançons creades per reivindicar algun dret que altre, o simplement per fer paleses algunes realitats que de vegades no encertem en resoldre, o davant les que embenem els nostres ulls tot esperant que la mateixa vida les porti a recer, alguns cops amb èxit altres per casualitat. Molts cops estem massa pendents només del nostre discurs i potser necessitaríem saber què passaria “Si se callase el ruido”.

Aquest cap de setmana l’Ismael ha estat al teatre Joventut de l’Hospitalet. Van ser dues hores de concert més una hora de peticions i complaents retorns als records d’abans, tot en una “Sesión continua”. Portava a pensar en mil noies amb els noms d’”Alícia”, “Ana” o “Casandra”. A pensar en aquells “Viejos amigos” a qui dedicaries no una sinó mil cançons. Tot esperant que qualsevol “Papá, contara otra vez” aquella “Nana para un niño indígena” o com d’important és “Amar tanto la vida” o que expliqués de nou el conte de la "Caperucita". Va ser capaç, mitjançant una història ben estructurada sobre un lloc imaginari, la badia de Peumayent, on tothom vivia feliç, fent realitat el “Sueño de un hombre despierto”, fossin del color que fossin i creguessin en qui creguessin, portar-nos a un estat d’alegria i calfreds emocionats. Potser la idea de la badia de Peumayent és una idea utòpica, però segur que ha estat i és el desig de molts de nosaltres. De fet, avui en dia, és el meu més preuat desig.

Moltes gràcies per aquestes tres hores ben invertides. Merci per fer del record una part del present més positiu que ajuda a evolucionar encara que dolgui, a evolucionar cap al futur. Esperem que aquest només sigui el “Km. 0” del futur que ens pugui dur a evitar a tota costa la condemna de la monotonia sota la que es va veure pres Sísifo, qui empenyia una pedra per una pendent, no podent arribar mai a la seva meta.

Fins aviat. Suposo que tots continuarem creant. De fet la vida no es tracta de res més que d’això: anar creant i creixent. Crear per aconseguir la meta que ens fa créixer. Si m'ho permeteu, jo continuaré ...

VIDIMO SE USKORO!!- ENS VEIEM AVIAT!!

Meravellosa, freda i nevada. Amb olor de fusta cremada, però també de deixalla reciclada de forma maldestre o innocent. L’arribada va ser a un Sarajevo boirós, quasi imperceptible, ni el turó de l’Armija ni aquell cel tan blau, el primer dia va ser impossible. Tot i això la Bascarcija té un encant especial plena de neu, amb la font gelada, la biblioteca aspectant i, els minarets i les voltes de les mesquites tenyits de blanc i envoltats de boira. Hi havíem arribat de nou!!.

Primera parada Vogosca. Trenta minuts d’autobús van ser suficients per ser-hi. Ja ens hi esperaven. Aquell home alt i fort, en Mihro, ens va estrènyer entre els braços, ara ja no teníem tan fred. Esperàvem amb impaciència veure la Remza, i tot i que està una mica empiocada, allà ens esperava, amb la cuina econòmica a tot drap i la casa ben calenta. Com no, cau el primer dels tres-cents mil kaffas que farem. La Yashna ens ajuda amb la comunicació, i ens cuida com sempre. Van ser uns dies ben especials. Els entorns de Vogosca son preciosos, i caminem per camins de neu entre les cases aïllades, en Nedim i la Nada ens fan de guies. També hi havia les abelles, a l’hivern baixen a la ciutat o moririen colgades per la neu a Sahbegovici, pels mes de 50 cm. de neu.

Marxem. Enfilem direcció Tuzla, segona parada. Visitem la Meliha, no hi ha els nens, son a Kamenica, però ens ensenya fotos de la Lejla. Impressionat!!. S’ha fet molt gran, té una mata de pèl que esgarrifa i està molt graciosa. Les fotos de bebè que dúiem nosaltres han quedat antigues, ara la Lejla ha de ser un esmolet, com diem aquí dalt al Pirineu.

Arribem a Mihatovici. Ja hi som. S’accentua l’olor de fusta i reciclatge. Tenim moltes ganes de veure els nostres amics. En Halil és a fora amb els homes. Ens veu arribar i s’acosta. Ja cridem, ell i jo fent les nostres onomatopeies comunicatives, però ja en tenim prou. Amb la seva mica d’anglès i la meva mini mica de bosanski, ja farem. Però aquest any tenim sort, l’Amra és al camp, i per postres en aquest any i mig que no ens hem vist la tia ja parla castellà, impressionat cervell dels balcànics.

Pugem a casa, l’Edin o mini croqueta ens veu i aquest cop no fuig, sinó que se’ns tira als braços. Prenem el kaffa que fa la Hanija... És nit de fi d’any, i la gent al camp ja es prepara. Compren quilos i quilos de petards, nosaltres no en som una excepció. Entre les 18h i les 24h tothom tira petards esperant el nou any. Comença a nevar fort!!. A les 24h sortim al carrer i ens felicitem el nou any: SRETNA NOVA GODINA!!. Visitem les cases d’uns amics, la música està fortíssima i celebren el nou any. No para de nevar. Anem a dormi aviat.

Després d’un dia sencer de nevar el cel ens permet veure el nou color a la paleta del pintor, el blau bosnià, jo crec que només l’he vist en aquell cel. Continuem veient als nostres amics bosnians. Han estat i estan preocupats, recordeu que els Balcans són i han estat sempre una zona calenta. Però ara estan molt agraïts per la visita. Nosaltres sí que n’estem d’agraïts, i segur que els agraïments no cobreixen ni una mínima part del que ens donen cada cop que estem amb ells.

Els dies s’esgoten i la nostàlgia i la pena ens van envaint. Hem de marxar, i ells romanen encara allà, allà on van entrar un dia i no havien d’haver entrat mai, o com a mínim n’haurien d’haver sortit aviat. Ara ja fa 13 anys, i la gent sembla que se n’oblidi. Un camp de refugiats, poca cosa més a dir.

Aquest any portem un recurs a la maleta per la pena, el comiat i la nostàlgia. Pesa una mica perquè cal elaborar-lo, viure’l i sentir-lo. Aquest any no direm Adéu (dovijenia), perquè no serà un adéu, serà un ens veiem, ens veiem aviat: VIDIMO SE, VIDIMO SE USKORO.