Bòsnia malferida.

Molta gent m’ha trucat aquest vespre. La Pilar, la Glòria, el Purgi, l’Anna, la Mireia, la Cris,... Tots han pensat en mi quan s’anunciava que aquest vespres TV3 emetria el reportatge “Bòsnia malferida”. He penjat el telèfon al Ramon perquè començava el “30 minuts”, i després el reportatge.

En Carles Bosch ja ens havia advertit, a la presentació del llibre d’Homenatge a Srebrenica, que estava preparant un reportatge pel “30 minuts” i que li duria molta feina perquè tenia no sé recordar quantes hores de cinta gravades i les havia de resumir en 30 o com a molt 35 minuts. La veritat és que se l’ha de felicitar, els 30 o 35 minuts són suculents, corprenedors, viscuts, emocionants i emocionats,..., i el que em fa més mal dir, reals.

Les dones violades, els joves que es busquen el seu futur allà on havia estat casa seva, les mares que troben i enterren els fills (queden les que encara esperen), els radicalismes i les exaltacions pàtries, els desplaçats i els seus "retorns", ... Això és el que conforma la Bòsnia actual, una Bòsnia plena de meravelles naturals, com molt bé s’ha pogut veure al reportatge; una Bòsnia que ànsia sortir del pou en que va quedar després d’ara fa 12 anys, quan els acords de Dayton, van determinar que la Bòsnia unida quedava, ara per ara, separada en dues entitats, tan diverses però tan properes a la vegada; una bosnia moderna i turística, com il·lustraven les imatges de la Bascarcija, l'antic barri turc centre neuràlgic del turisme de Sarajevo

Nura, mare d’Aznan, va enterrar dues vegades al seu fill, la primera quan una part del seu cos va ser trobada en una fossa comuna, la segona quan altres fragments del mateix cos van aparèixer de nou. La Nura, sobre qui gira gran part del reportatge plasma perfectament què va ocórrer aquell mes de juliol de 1995 a Srebrenica, fets que esquitxaren a tantes i tantes famílies bosniaques. Fets que encara ara són vius, com l’episodi de la recuperació de casa seva a Srebrenica, o el retorn, encara no consumat a la mateixa. La Nura representa totes aquelles famílies bosniaques tan properes per nosaltres com la de la Zekira, en Samed, en Halil i la Hanija, la Meliha, en Mihro i la Jasminka,...

Imagino que ara, potser una mica més que abans, es podrà comprendre per què aquest país enganxa tan fort. Qui em coneix ja sap que la justícia és un dels valors que defenc amb totes les meves forces, un valor que últimament em costa de creure, però del que no renego Una justícia que espero que dugui a Bòsnia al lloc que es mereix, dins d’una tranquil·litat que permeti a aquella gent recuperar-se de les ferides i ressorgir entre aquells boscos verds i frondosos, mai oblidant què va passar, però sí permetent conviure de nou tots a la una, permetent que tots aquest joves i nens que no foren més que simples espectadors precoços d'una guerra, puguin rebrotar i crear-se una vida amb un futur, concepte aquest últim que costa de trobar en les converses de molts dels supervivnets.

Arribat aquest punt sempre recordo les converses amb la Snezana, o la xerrada de l’Emina, en la que deia que es convivia prou bé fins que una dia, i fruit de la manipulació informativa entre altres aspectes, els meus veïns serbo-bosnians, ens van trair. La Emina mai més va tornar a veure al seu marit.

Un cop acabat el reportatge m’han trucat en Ramon i la Mireia. Els havia sorprès el que han vist, i em preguntaven si el que jo havia viscut aquests dos últims estius s'adeia al reportatge. ... Sí.

Carta als amics bosnians II

Sahbegovici és un dels pobles més preciosos de Bòsnia. Compta amb l’atractiu que qualsevol turista necessitat de relax pot desitjar. Natura, aigua, verdor, neu, pau i relax, fogueres i xerrades fins les tantes de la matinada,... Però això és ara. Després de la guerra i de quedar completament assolat, els seus habitants van creure que no hi podrien posar mai més els peus, i no ha estat així. Sahbegovici torna a tenir cases, i estan la major part cimentades i pintades. Compta amb il·luminació a les zones de major interès, com la plaça i els murals dibuixats a les parets de les granges, i això que el projecte encara no ha acabat.

Des del temps que fa que no he penjat res al blog, he estat pendent de les diferents notícies que han sortit a la premsa respecte a “l’afer” de Kosovo. Les negociacions no han arribat a bon port, i mentre els albano- kosovars demanen la independència per la seva regió (on són un 90%), els representants de Sèrbia (país al qual pertany Kosovo actualment) no permetrien aquesta jugada, perdent així la unitat que havien aconseguit ara ja fa quasi cent anys, temps que fa que Kosovo va ser adherit a Sèrbia.

Els partits albano- kosovaras, que van guanyar de forma aclaparadora les passades eleccions regionals, tenen clar que la única via de solució per ells és la declaració unilateral de la independència, després que les negociacions amb Sèrbia, presidides pel que s’ha anomenat la troika (formada per un representant de la Unió Europea, un de Rússia i un dels Estats Units), no hagin donat els fruits esperats per cap dels dos bàndols. Mentre uns esperaven poder aconseguir la sobirania, els altres permetrien un estatut amb el màxim d’autonomia, però sense sobirania. Ni uns ni els altres han acceptat, i això ha fet que la troika, no hagi pogut veure una resolució a la situació.

Kosovo vol començar a preparar el que ha de ser la seva independència, de fet, he pogut llegir que un cop declarada és molt possible que Macedònia i altres països la reconeguin ràpidament. Una altra manera de preparar-la és mitjançant el trencament dels lligams econòmics amb Sèrbia, i tot això unit amb la construcció des d’Albània d’una infraestructura de comunicació per carretera que uniria cada cop més Kosovo amb Albània, sense haver de dependre de Sèrbia. Clar està, Sèrbia no és manté impassible, i a part de titllar d’inconstitucional la possible independència kosovar, es podrien prendre mesures d’embargament econòmic, talls energètics o fins i tot de tancament de fronteres.

I això, per què recorda als nostres amics bosnians?

Doncs bé, Bòsnia va ser un dels ases dels cops de les Guerres dels Balcans, i sembla ser que les amenaces dels dirigents dels serbis de Bòsnia passen per contrarestar la independència de Kosovo, amb l’intent de disgregació de Bòsnia.

Sahbegovici queda al que s’anomena la República Srpska (o entitat sèrbia de Bòsnia), i no em passa pel cap pensar que si les amenaces de resposta a al possible independència de Kosovo es porten a terme, en Mihro no tindrà els seus ruscs d’abelles a l’abast de la mà, i la Remza potser no entendrà que la casa que tan els va costar a ella i al seu marit (mort a la guerra), que fou derruïda i de nou aixecada, ara ja no forma part de la seva Bòsnia; o que ja no podrem ballar kolo (ball regional bosnià) vora de la casa de fusta (casa de turisme rural i motor del projecte de Trenkalòs) amb l’encant del so de la tambura (instrument bosnià de corda) d’en Murat; o que ja les ovelles d’en Kemo, aquelles de les que de sobte ens oferí un corder per rostir agraint-nos que li pintéssim la casa, no pasturin per prats bosnians. Tot això no ens ho podem creure, ni ho volem. Més que res perquè això no pot passar. Sahbegovici, com Srebrenica, Bratunac,..., i tants altres llocs, són la terra dels nostres amics bosnians, siguin de la creença que siguin, perquè la terra no entén de conflictes, sinó que els pateix, com els qui hi habiten. Com els va passar ara fa 12, 13, 14 o 15 anys als nostres amics bosnians, i com no volem que els torni a passar mai més.

Des d’aquí, i ben aviat allà, molts ànims i força. I segur que alço la veu en nom de tants i tants com jo que us enviem ànims i que volem, ben aviat, poder-vos veure, abraçar i compartir de nou tot els encants que Sahbegovici i Bòsnia en general ens ha ofert als catalans que ens hem apropat a conèixer-vos, pensant que us dúiem quelcom especial, i que hem vist que l’especial ens l’hem endut nosaltres.