Bòsnia malferida.

Molta gent m’ha trucat aquest vespre. La Pilar, la Glòria, el Purgi, l’Anna, la Mireia, la Cris,... Tots han pensat en mi quan s’anunciava que aquest vespres TV3 emetria el reportatge “Bòsnia malferida”. He penjat el telèfon al Ramon perquè començava el “30 minuts”, i després el reportatge.

En Carles Bosch ja ens havia advertit, a la presentació del llibre d’Homenatge a Srebrenica, que estava preparant un reportatge pel “30 minuts” i que li duria molta feina perquè tenia no sé recordar quantes hores de cinta gravades i les havia de resumir en 30 o com a molt 35 minuts. La veritat és que se l’ha de felicitar, els 30 o 35 minuts són suculents, corprenedors, viscuts, emocionants i emocionats,..., i el que em fa més mal dir, reals.

Les dones violades, els joves que es busquen el seu futur allà on havia estat casa seva, les mares que troben i enterren els fills (queden les que encara esperen), els radicalismes i les exaltacions pàtries, els desplaçats i els seus "retorns", ... Això és el que conforma la Bòsnia actual, una Bòsnia plena de meravelles naturals, com molt bé s’ha pogut veure al reportatge; una Bòsnia que ànsia sortir del pou en que va quedar després d’ara fa 12 anys, quan els acords de Dayton, van determinar que la Bòsnia unida quedava, ara per ara, separada en dues entitats, tan diverses però tan properes a la vegada; una bosnia moderna i turística, com il·lustraven les imatges de la Bascarcija, l'antic barri turc centre neuràlgic del turisme de Sarajevo

Nura, mare d’Aznan, va enterrar dues vegades al seu fill, la primera quan una part del seu cos va ser trobada en una fossa comuna, la segona quan altres fragments del mateix cos van aparèixer de nou. La Nura, sobre qui gira gran part del reportatge plasma perfectament què va ocórrer aquell mes de juliol de 1995 a Srebrenica, fets que esquitxaren a tantes i tantes famílies bosniaques. Fets que encara ara són vius, com l’episodi de la recuperació de casa seva a Srebrenica, o el retorn, encara no consumat a la mateixa. La Nura representa totes aquelles famílies bosniaques tan properes per nosaltres com la de la Zekira, en Samed, en Halil i la Hanija, la Meliha, en Mihro i la Jasminka,...

Imagino que ara, potser una mica més que abans, es podrà comprendre per què aquest país enganxa tan fort. Qui em coneix ja sap que la justícia és un dels valors que defenc amb totes les meves forces, un valor que últimament em costa de creure, però del que no renego Una justícia que espero que dugui a Bòsnia al lloc que es mereix, dins d’una tranquil·litat que permeti a aquella gent recuperar-se de les ferides i ressorgir entre aquells boscos verds i frondosos, mai oblidant què va passar, però sí permetent conviure de nou tots a la una, permetent que tots aquest joves i nens que no foren més que simples espectadors precoços d'una guerra, puguin rebrotar i crear-se una vida amb un futur, concepte aquest últim que costa de trobar en les converses de molts dels supervivnets.

Arribat aquest punt sempre recordo les converses amb la Snezana, o la xerrada de l’Emina, en la que deia que es convivia prou bé fins que una dia, i fruit de la manipulació informativa entre altres aspectes, els meus veïns serbo-bosnians, ens van trair. La Emina mai més va tornar a veure al seu marit.

Un cop acabat el reportatge m’han trucat en Ramon i la Mireia. Els havia sorprès el que han vist, i em preguntaven si el que jo havia viscut aquests dos últims estius s'adeia al reportatge. ... Sí.