Gràcies Ismael !!!

Estudiava a Barcelona quan un dia la Dolors, una companya i amiga de facultat, em va deixar escoltar una cançó d’un cantautor jove que es deia Ismael Serrano. En aquells moments, corria l’any 1998, i no n’havia sentit a parlar gens, tot i que les seves cançons ja feia un any o dos que corrien pel món. La primera sensació va ser bona, i la Dolors em va dir:

-Cap problema, te’n gravo un cassette (sí, ho heu llegit bé, un cassette, ni un CD ni res per l’estil).

La Dolors no va tardar en dur-me’l i jo, fent els deures tal i com tocava, me’l vaig escoltar una i cent mil vegades. Recordo dur el walk-man (sí, el walk-man) empegat a l’orella hores i hores mentre feia el trajecte entre la Ronda del Guinardó i Montbau, amb l’autobús número 10 dels TMB. Cada cop m’agradava més, i duia el meu cassette a tot arreu. No havia creat el meu propi fenomen “fan”, però realment m’agradava que les cançons em fessin pensar i sobretot de temes relacionats amb la justícia social o les desigualtats, entre altres constructes difícils de definir i de defensar.

Des de llavors, formen part de la meva vida aquestes cançons creades per reivindicar algun dret que altre, o simplement per fer paleses algunes realitats que de vegades no encertem en resoldre, o davant les que embenem els nostres ulls tot esperant que la mateixa vida les porti a recer, alguns cops amb èxit altres per casualitat. Molts cops estem massa pendents només del nostre discurs i potser necessitaríem saber què passaria “Si se callase el ruido”.

Aquest cap de setmana l’Ismael ha estat al teatre Joventut de l’Hospitalet. Van ser dues hores de concert més una hora de peticions i complaents retorns als records d’abans, tot en una “Sesión continua”. Portava a pensar en mil noies amb els noms d’”Alícia”, “Ana” o “Casandra”. A pensar en aquells “Viejos amigos” a qui dedicaries no una sinó mil cançons. Tot esperant que qualsevol “Papá, contara otra vez” aquella “Nana para un niño indígena” o com d’important és “Amar tanto la vida” o que expliqués de nou el conte de la "Caperucita". Va ser capaç, mitjançant una història ben estructurada sobre un lloc imaginari, la badia de Peumayent, on tothom vivia feliç, fent realitat el “Sueño de un hombre despierto”, fossin del color que fossin i creguessin en qui creguessin, portar-nos a un estat d’alegria i calfreds emocionats. Potser la idea de la badia de Peumayent és una idea utòpica, però segur que ha estat i és el desig de molts de nosaltres. De fet, avui en dia, és el meu més preuat desig.

Moltes gràcies per aquestes tres hores ben invertides. Merci per fer del record una part del present més positiu que ajuda a evolucionar encara que dolgui, a evolucionar cap al futur. Esperem que aquest només sigui el “Km. 0” del futur que ens pugui dur a evitar a tota costa la condemna de la monotonia sota la que es va veure pres Sísifo, qui empenyia una pedra per una pendent, no podent arribar mai a la seva meta.

Fins aviat. Suposo que tots continuarem creant. De fet la vida no es tracta de res més que d’això: anar creant i creixent. Crear per aconseguir la meta que ens fa créixer. Si m'ho permeteu, jo continuaré ...