El valor de les petites coses o, valorar les coses com a petites?

Des de que tinc ús de raó m'han ensenyat a valorar les coses petites com a tresors, i a la vegada, saber-les viure com a tal. Les experiències, a la fi, són les que et porten a crear un sistema de valors que cadascú, llavors, aplica en cada una de les situacions en les que es troba. Ja fa molts dies que trobo a faltar aquesta senzillesa que fins ara apreciava a tot el meu voltant, però potser fins i tot la crisi ens porta a canviar l’objectiu per veure-ho tot més gran i així poder-nos creure que les coses van millor o que així motivem a qui se sent víctima d’aquesta boira econòmica, social i política.

Últimament he fet un “stop and go” sobre la vida i el que això comporta, i la meva lectura m‘ha portat a escriure això. Repassant els útims temps me n’adono que mai estem satisfets amb res del que tenim, però tampoc se’ns permet queixar-nos, ni en els entorns més reduits i propers, sempre hi ha un pitjor, però: I el meu pitjor?. Hem arribat al moment en què no es permet que un electricista arribi a polític o directament serà atacat i desqulificat, tampoc s’entèn aquelles persones que no són emprenedores, i em pregunto: Qui pot ser emprenedor?, i em responc: aquell que pot se-ho, ningú més. Però avui en dia valorem més les coses que sobresurten per milions, premis i agraïments públics i a poder ser televisius o en detrmiment, de qualsevol forma mediàtica actual. Ja no entenc perquè no es valora qui treballa per terra a l’altura dels mortals, qui no necessita exhibir-se davant de ningú però que a la fi fa tota aquella feina que nosaltres no sabem ni podriem mai fer. Ara cal ser guanyador de premis, protagonista de diaris o televisió, o amic d’algú que t’elevi als altars amb el vist i plau d’en Benet. Buf!! Un 99% de la població no sóm res.

També m’he près la molèstia de reflexionar sobre les noves formes de referència cap algú, definició o etiquetatge personal que trobem al vocabulari català actual, us en detallaré unes quantes: acabaràs de caixera de supermercat, ... i sinó et poses a fregar escales, si no tens temps et llogues una peruana que et faci la neteja, la chacha, aquest segur que ha arribat amb patera, ... Després, tots som molt tolerants, valorem la integració i la multiculturalitat, i podem llegir a educació per la ciutadania, que cal integrar a tothom vingui d’on vingui i sigui més o menys adinerat. I em pregunto: Ens ho creiem nosaltres mateixos això? I em responc: Sobradament, no!!. A la fi la única cosa que ens preocupa es no perdre el nostre estátus de país avançat i trure’ns l’espineta del típus de país que erem, un país que emigrava per gana, que va poblar països i països, que destrossat, buscava aixopluc en allò més proper, sigui geogràfica o culturalment parlant. Però no, avui ens n’hem oblidat, i els “altres” que venen de fora només els volem si són jugadors/es de bàsquet, parelles de famosos o gran científics que ens salvin, ui!! perdó, i em deixo que si ets de la UE no ets estranger ni immigrant, bé, si ets immigrant de l’est de la UE potser no entres dins del grup, farem una reuió i ho decidirem, val!!.

I a la vegada oblidem que els països no els fan només els cinetífics i la gent de lletra, per tant em pregunto què té de dolent ser caixer de súper o chacha a diferència de ser advocat o empresaria. Doncs sembla ser que si, i temo que amb celeritat arrobarem a l’antiga distinció classista grega que dividia les persones en tres grups: els filòsofs (gent amb carrera o carreres i/ o diners), els soldats i el esclaus (chaches, caixeres, artesans, obrers,...).

Per últim i tal com crec que m’han ensenyat, penso que hem perdut la capacitat de ser una mica feliços en detriment de tenir grans cases i cotxes, per després donar la culpa als altres o a la crisi de la nostra falta de solvència fet que ens deixa una mica més tranquils. Tal i com vaig dir una vegada, potser no sóc massa ambiciós o es que em conformo amb poc, però el que si que sé és que frueixo del més petit, treballo per terra a l’altura dels mortals i em sento prou agrait, ah!, i intento aprendre de tot allò que m’envolta, sobretot de les persones.

Però confio que tornarem a entendre que els països els fan tota la gent que hi treballa faci el que faci, sigui d’on sigui i pensi com pensi, o tots hem de pensar igual, fer-ho tot igual i ser iguals? Doncs crec que tinc una mala notícia, NO HO SOM!!

Un xic de tot (Un po di tutto)

Tot i que no pensava fer una actualizaciò (no trobo al teclat l'accent tacancat per la O, I i U) estant de vacances, aquì em teniu, en un locutori i escrivint una mica per fer arribar a tothom que vulgui com de bo està sent tot de moment, no solament bo, "benissimo".

Encara em queda una setmana de curs i de Roma, i em sembla que no se m'acabaran les coses per fer. Sobre el curs de llengua, ja sabeu, tinc molta "jeta" i sinò i foto gesticulacions i entonaciò, i tot "capito", però he de dir que estic aprenent força, deu ser el secret de la immerssiò.

De la ciutat encara em queden coses per fer, però aquesta ùltima setmana vull fer relax romà, o sigui, "piano piano".

I per ùltim, vull fer una especial salutaciò a la gent de València, al meu grup, sì, sì, ho heu llegit bé, avui he vist que sì que he format part del grup, jijijijijijiji. Petita broma. Res, que moltes gràcies a tots per acomboiar-me i ja rebreu informaciò des de l'escola, ja sabeu que tinc els matins mooolt lliures per fer coses vàries, com passar-me una hora i quart al "barbiere" perquè llavors em diguin que no vindrà fins a la tarda, i anar-hi a la tarda pequè em diguiin que havien tancat abans d'hora, i jo amb els meus cabells "da Carmencita" (la casa on estic allotjat).

Picere a tutti ed auguri !!! Jo insistiré en la missiò!! Ci vediamo!!

Miquel

DE VACANCES

Fins aviat. Espero tornar amb prou matèria per omplir més pàgines al blog, i amb prou forces per tornar a la selva. Fins llavors molta sort per tots.

Miquel

EL JOSEP QUEROL DE TURQUÍA

Si no ho sabeu us ho explico. Tinc una afició secreta, i és la de descobrir persones amb el mateix nom de gent del meu voltant. Amb aquesta sort vaig trobar al Josep Querol d’Austràlia, de qui fa dies que no sé res i que si pogués llegir el post que li vaig dedicar, estaria molt content (jo, i espero que ell també), com també m’agradaria envia-li una cordial salutació.

Avui tanco el cercle, i després de molts dies de voler fer-ho faré un post per l’altre Josep Querol, el nostre, el de la Seu, o potser hauria de dir el de Turquia!! El cata- turk (català i turc)!!! I no em referixo pas a l’alter ego de “l’alliberador” dels turcs de les mans dels sultans, per donar-los un gir europeitzador, Ataturk, el pare de la partia turca, sinó al Pepet que no se n’ha anat a fer les amèriques sinó les Turquies.

Fa poques setmanes (ja en fa 3!!!!) vaig estar gaudint d’un minuscul punt de Turquía, minuscul però de 15 milions d’habitants. Dic minuscul perquè el Josep, amic, anfitrió i turc de a peu, ens repetia una i altra vegada que Istanbul no és més que una petitíssima part del què ens pot oferir Turquía. El Josep ens va preparar una guia, unes anècdotes, uns apats, uns racons, olors, imatges, dies, nits, postes de sol ennuvolades, nargiles, mocadors per velles, passejades, partits de futbol (Força Fenerbahce), marro del cafè, desitjos, pressagis, amics, xerrades, aprenentatges, ....

Descobrir un lloc nou sempre sorpèn, però si a sobre ho podem descobrir amb algú que s’ho coneix com el palmell de la mà, les experiències es tornen petites històries viscudes al màxim, això és el que ens va passar a Istanbul. El Josep no és turc de sang, és català, i molt!!, però per aquells destins de la vida ara fa un any i mig hi va anar a espetegar i se n’ha convertit de cor. Amb la seva guia i les nostres patejades (passejades) espectaculars hem descobert els racons de Constantinopla: les mesquites, entre elles la blava i Santa Sofia, el Palau de Topkapi (sense Harem), els mercats i bassars, el Bósfor, la nit turca a Taxim,... Aquí hi podem afegir al Melih, el company de pis del Josep, ell sí que és turc turc, però dels turcs de tota al vida, qui també ens ha fet molt fàcil l’estada turca amb les seves explciacions, la seva companyia present però discreta, la hospitalitat, i l’afició pel futbol que ens va dur a un esdeveniment per viure: un partit de futbol de la lliga turca on el Fenerbahce es jugava el campionat en un partit contra el no menys important equip del Genclerbirligi d’Ankara (a veure qui té moral a pronunicar-ho!!), va ser espectacular, no deixen d’animar ni perdent, no com en altres camps de per aquí a prop on sembla que si no guanyem ens canviem d’equip i a mi ja se m’han acabat els equips substitutoris. L’ambient era bestial, tal i com el defineixen a la TV quan es juguen partits internacionals en terra otomana, i tot i que al final el Melih no va poder celebrar el campionat del seu equip, ja que tot i guanyar no en va tenir prou, les experiències (no una sinó moltes) van ser espectaculars.

Doncs bé, aquest post no és més que un agraïment a qui ens ha fet tan portable i repetible (sempre és bo plantejar-se tornar als llocs i redescobrir-los de nou i sinó dieu-m’ho a mi, jijijijijiji!!!!) aquesta estada turca, i a qui tot i que ja els hi hem agrait molt, mai està de menys, tal i com diuen a Castella que “es de bien nacido ser agradecido”. Gràcies Melih, gràcies Josep, i fins aviat, se us espera a casa nostra, també vostra (teva per suposat Pepet).

Siau

PD: Xaval, ja tens una entrada més al Google.

SANT JORDI NOSTRE PATRÓ, EL CAVALLER SENSE POR!!!

El proper 23 d'abril se celebrarà la festivitat de sant Jordi. Pels catalans sant Jordi té, o pot tenir, múltiples sentits. En un primer lloc, i en una vessant més infantil, és una diada de dracs i princeses, de rosers i herois, de còmics i contes.

Pels adolescents és un dia de declaració, reivindicació i festa. La declaració a aquella noia o a aquell noi que ens ha agradat tot el curs però per qui hem esperat tot l’any; la reivindicació dels colors, la cultura i la identitat de la nació catalana; i la festa que suposa fer la parada de roses i llibres per fer el viatge d’esudis a... Itàlia?.

Pels més grans de vegades simbolitza l’obligació d’arribar a casa amb el llibre o la rosa, o potser el gust de triar la rosa més formos i fresca, i el llibre que més identifiqui i sorporengui a la persona aimada.

Des de l’any passat pels urgellencs té algún simbolisme més a part del ja conegut dia del Llibre. Al bell mig del Passeig Joan Brudieu, entre altres parades de llibres, n’hi haurà una de molt especial. Una parada amb un objectiu diferent al lucre o el comercialisme en el que potser s’ha converit la major part de les diades festives. Tindrà un sentit en clau balcànica.

Aquest any, com l’any passat, tindrem una paradeta amb els còmics de Trenkalòs. Aquells còmics de la col·lecció “EL MÓN PER UN FORAT-LLIBRES PER PENSAR” que pretén aproximar els joves i adults als conflictes internacionals i als fets relacionats amb la justícia social que són de difícil comprensió. S'utilitza el còmic per a explicar “el Món per un forat” ja que és una eina que arriba molt bé al públic més jove. El còmic ens serveix com a base per a parlar amb els més joves sobre temes cabdals, i es fa a partir d’històries real relacionades amb el conflicte (sempre els protagonistes dels llibres i les seves històries són histories verídiques), un recull d’informació que contextualitza la situació, fotografies, i propostes d’activitats.
També hi tindrem aquells llibres de fotografies que resumeixen les experiències d’anys darrera d’una càmera, perseguint conflictes i injustícies com “Homenatge a Srebrenica” o “Imkra: històries dels nens soldat”.
I no oblidem el còmics dedicat a una tradició nostra i única, els Castellers, que pretén fer perdurar aquesta festa que descriu bé aquelles característiques que, segons diuen, ens defienixen.

I per què tot aquest revol?. Doncs perquè un grup de 6 alturgellencs marxarà aquest juliol a terres bosnianes amb un grup més nombrós de catalans, per dur a terme tasques de cooperació en un poble assolat per la guerra i la neteja ètnica, o sigui, per l'odi, Sahbegovici; i un camp de refugiats on es dinamitzarà als nens i joves amb diverses activitats, Mihatovici.

I els còmics que hi tenen a veure? Són aquests còmics els que ajuden a finançar part del projecte de reconstrucció i retorn dels refugiats al seu poble, i reverteixen directament en les famílies on s’acullen els joves durant la seva estada. És un motiu prou important, i a sobre fent cultura de còmic i de lectura en llengua catalana, què manca més? Jo penso que aprofitar-ho!!!!.

I on van aquest diners? Aquí....

... i aquí

Feliç diada de sant Jordi.

UNA PINZELLADA SOBRE BÒSNIA

Sí, fa molts dies que no actualitzava. Ja no sé quina raó donar-vos: feina, mandra, deixadesa, altres,... bé, tan se val.

El motiu és ben important i força interessant. Què fer a La Seu un divendres al vespre, com per exemple demà a les 22h?. Doncs facilíssim, al Casal Popular del carrer Canonges es passarà “Una pinzellada sobre Bòsnia”.

El títol és del tot encertat. Després d’aquella guerra, els colors grisos poblaven les terres balcàniques, fins que un grupet de catalans intrèpids es van aventurar a donar color a aquella foscor. Com bé resa la inscripció de la casa: "hem vingut de molt lluny per donar-vos la mà i tots junts hem tocat la PAU"

Fins ara se n’han sortit força bé, i cada cop hi ha més resplendor a la “Bòsnia malferida”, nom del documental que es projectarà demà al vespre, el documental d'en Carles Bosch que ens endinssa en l’”evolució” dels bosnians després de la massacre. Rememorarem la ciutat de Srebrenica i veurem com la intransigència és pot fer mort, per veure també com la diferència pot implicar convivència pacífica.

Tot seguit farem un petit i lleuger col·loqui i si encara ens en queden ganes podrem veure l’audiovisual que vol ser el record dels camps de treball d’aquest passat 2007. Cal dir que, sense voler-ne bacil·lar, és una autèntica joia. Porta el nom de “Pinzells damunt la guerra” i és dolçament trist a la vegada que durament instructiu i emocionalment motivador.

Doncs bé, aquest any aquell petit grup de catalans es veu augmentat per uns quants urgellencs, de la ciutat o de la comarca, que s’aventuren a conèixer tota aquella gent i totes aquelles sensacions: l’Anabel, l’Andrés, la Mireia, el Pau, l’Alba,..., si tot va bé, aviat seran jugant i arrencant somriures als nens i nenes hipotecats per la massacre d’Srebrenica, reconstruint la casa de la iaia Remza a Sahbegovici, poble assolat pel genocidi i la neteja ètnica, l’endemà d’haver fet un corder a la brasa, o passejant pels carrers del barri turc de Sarajevo assaborint un cevapi amb iogurt i un kafa mentres observem la façana de la Biblioteca Nacional de Sarajevo.

Estic molt content i il·lusionat per aquest projecte que començem oficialment demà amb la xerrada- col·loqui, però que esperem que compti amb una continuitat llarga i diversa.

Vidimo se sutra- Ens veiem demà

SOM-HI QUE NO HA ESTAT RES!!!

Ja es preparen, i la gent ja comença a delir-se’n. Tots els que ho han tastat senten aquell “rau-rau” a l’estomac entre nervis i alegria. Un any més s’organitzen els camps de treball a Bòsnia i Hercegovina. Els blogs i els fotologs dels participants treuen fum pensant en tornar a veure les seves famílies d’acollida. Sempre ens acullen tan bé que no ens n’oblidem en tot l’any.

Deixo aquí la difusió que s’està duent a terme. Segur que per algú pot ser una molt bona proposta per passar un estiu diferent, on s’aprengui tant i de tantes coses diferents. Que no us faci front el lloc ni l’edat, aquí tots tenim el mateix esperit que en realitat és el que compta. I el lloc, què us en diré del lloc, que és un dels racons més descobribles i bells d’Europa, amb una màgia que no enveja per res la majestuositat de Praga o l’encant del temps a Roma, i sinó ja m’ho direu quan tornem.

Ànims a tots i totes. I ens veiem aviat (Vidimo se uskoro).

(Per si hi ha problemes al visulitzar, us copio el text aquí sota)

CAMPS DE TREBALL A BÓSNIA i HERCEGOVINA
Formació en cooperació internacional. Del 5 al 19 de Juliol de 2008

“Amb aquestes estades a Bòsnia i Hercegovina ens acostem a les atrocitats de la guerra, a les seves conseqüències ¡ a la quotidianitat de les seves víctimes, però també a propostes i idees per involucrar-se en treballs de reconstrucció, tant dels espais físics destruïts per les bombes, com de les vides d’aquells que un dia van perdre el futur. Queden molts morts per enterrar, moltes històries per conèixer i moltes famílies amb qui conviure, ja sigui en camps de refugiats o en àrees on la neteja ètnica continua fent estralls. Perquè la indefinició de les petites actituds ha provocat les grans tragèdies mundials, us convidem a un estiu diferent.”

-Treballs de reconstrucció.
-Tasques de suport psicològic amb els desplaçats.
- Participació en als actes del 13è aniversari del genocidi de Srebrenica.
-Tallers ¡ xerrades de cooperació i tècniques de treball.
- Pernocatació en famílies.

Jornades de Formació obligatòries: 5 i 6 d’abrii.
Inscripcions fins el dia 15 da Març. infogep@holmail.com http://www.trenkalos.org/