SOM-HI QUE NO HA ESTAT RES!!!

Ja es preparen, i la gent ja comença a delir-se’n. Tots els que ho han tastat senten aquell “rau-rau” a l’estomac entre nervis i alegria. Un any més s’organitzen els camps de treball a Bòsnia i Hercegovina. Els blogs i els fotologs dels participants treuen fum pensant en tornar a veure les seves famílies d’acollida. Sempre ens acullen tan bé que no ens n’oblidem en tot l’any.

Deixo aquí la difusió que s’està duent a terme. Segur que per algú pot ser una molt bona proposta per passar un estiu diferent, on s’aprengui tant i de tantes coses diferents. Que no us faci front el lloc ni l’edat, aquí tots tenim el mateix esperit que en realitat és el que compta. I el lloc, què us en diré del lloc, que és un dels racons més descobribles i bells d’Europa, amb una màgia que no enveja per res la majestuositat de Praga o l’encant del temps a Roma, i sinó ja m’ho direu quan tornem.

Ànims a tots i totes. I ens veiem aviat (Vidimo se uskoro).

(Per si hi ha problemes al visulitzar, us copio el text aquí sota)

CAMPS DE TREBALL A BÓSNIA i HERCEGOVINA
Formació en cooperació internacional. Del 5 al 19 de Juliol de 2008

“Amb aquestes estades a Bòsnia i Hercegovina ens acostem a les atrocitats de la guerra, a les seves conseqüències ¡ a la quotidianitat de les seves víctimes, però també a propostes i idees per involucrar-se en treballs de reconstrucció, tant dels espais físics destruïts per les bombes, com de les vides d’aquells que un dia van perdre el futur. Queden molts morts per enterrar, moltes històries per conèixer i moltes famílies amb qui conviure, ja sigui en camps de refugiats o en àrees on la neteja ètnica continua fent estralls. Perquè la indefinició de les petites actituds ha provocat les grans tragèdies mundials, us convidem a un estiu diferent.”

-Treballs de reconstrucció.
-Tasques de suport psicològic amb els desplaçats.
- Participació en als actes del 13è aniversari del genocidi de Srebrenica.
-Tallers ¡ xerrades de cooperació i tècniques de treball.
- Pernocatació en famílies.

Jornades de Formació obligatòries: 5 i 6 d’abrii.
Inscripcions fins el dia 15 da Març. infogep@holmail.com http://www.trenkalos.org/

KOSOVO INDEPENDENT, I BÒSNIA EN PAU

Avui, 17 de febrer de 2008, sembla ser la data elegida per la declaració d'independència de Kosovo. Lluny queden ja aquelles negociacions per Kosovo que vencien el 10 de desmbre de 2007, i on s'esperava entreveure una solució que beneficiés a tothom, però això sembla que no pot ser així.

Avui milers de kosovars han sortit al carrer de Pristina, la nova capital europea, la de l'estat més jove d'Europa, per festejar que per fi els anomenaran pel seu nom (com molt bé deia una samarreta commemorativa del dia d'avui: "Jo sóc kosovar, ara tothom em podrà dir pel meu nom".

La comunitat internacional els recolza, encara que no amb unanimitat. Ja sabem que Sèrbia, país del qual forma/va part Kosovo, s'hi oposa amb total rotunditat, tanmateix, Russia, l'aliat natural de la República de Sèrbia, l'empara. La UE sembla estar dividida. Uns 20m països de la UE recolzen la independència, els 7 restant o no es pronuncien fins ara o s'hi neguen. Aquí tenim el casa d'Espanya. Què dir d'Espanya que no sapiguem ara ja tots?. Potser els fa por una reacció amb cadena com afirmaven els mandataris russos, que faci que estiguin un dia i un altre, reconeixent països (àrdua feina la del reconeixement de la identitat de cadascú) o potser els recorda coses massa properes, no ho sé. Sèrbia ha declarat, abans que ocorri, que la independència és il·legal i immoral, i amenaça amb embargaments energètics, de comunicacions i econòmics

La qüestió és que ara qui ajuda a qui, queda en un segon pla, i prenen massa força certs comentaris sortits a la premsa balcànica entre altres. Sembla que si Kosovo esdevé independent, seran altres minories dins dels països de l'antiga Yugoslàvia, els que reclamin la independència: els serbis de Kosovo, els albanesos de Macedònia, o els serbis de Bòsnia.

Aquests darrers em toquen de prop. L'actual Bòsnia i Hercegovina està dividia en dues entitats: la que aglutina als bosnians d’origen musulmà i croat, i la que aglutina als d'origen serbi, Aquest divisió, fruit de la Pau de Dayton al 1995, no va deixar amb igualtat de condicions a tothom, i mentre musulmans de la zona sèrbia eren desplaçats cap a zona croato- musulmana, serbis de la zona croato- musulmana marxaven cap a zona sèrbia. Això creà un desequilibri entre qui tenia la casa, les terres i els orígens en una entitat i havia de marxar cap a l'altra. Aquí entren molts dels nostres amics bosnians, que per la neteja ètnica comandada per Milosevic i els seus sequaços serbo- bosnians, van haver d'abandonar el seu poble i els seus orígens per no perdre la vida. Això passa amb els nostres amics de Sahbegovici, de Srebrenica, de Zvornik, de Bratunac,... Algú es pot imaginar que un dia, posem els peus a la placeta de Sahbegovici i no siguem a Bòsnia?, o que per visitar el cementiri de Potocari, on descansen part dels 8000 assassinats a Srebrenica, haguem de creuar una frontera?. Jo ara per ara no m'ho puc, ni m'ho vull imaginar, i esperem que no calgui ni imaginar-ho, ni viure-ho.

Apel·lo al sentit comú de l'humà (que fa dies que crec que perdem) per no haver de reviure una nova erupció balcànica.

Esperarem esdeveniments i reaccions.

(Us enllaço a una web francesa d'informació dels Balcans, perquè llegiu declaracions de dirigents serbo- bosnians, entre altres informacions referents al tema de Kosovo i dels països balcànics en general).

Le Courrier des Balcans

Article: " Si Kosovo esdevé independent, la República Srpska de Bòsnia també"
http://balkans.courriers.info/article9777.html

Pàgina general de: Le Courrier des Balcans

http://balkans.courriers.info

Gràcies Ismael !!!

Estudiava a Barcelona quan un dia la Dolors, una companya i amiga de facultat, em va deixar escoltar una cançó d’un cantautor jove que es deia Ismael Serrano. En aquells moments, corria l’any 1998, i no n’havia sentit a parlar gens, tot i que les seves cançons ja feia un any o dos que corrien pel món. La primera sensació va ser bona, i la Dolors em va dir:

-Cap problema, te’n gravo un cassette (sí, ho heu llegit bé, un cassette, ni un CD ni res per l’estil).

La Dolors no va tardar en dur-me’l i jo, fent els deures tal i com tocava, me’l vaig escoltar una i cent mil vegades. Recordo dur el walk-man (sí, el walk-man) empegat a l’orella hores i hores mentre feia el trajecte entre la Ronda del Guinardó i Montbau, amb l’autobús número 10 dels TMB. Cada cop m’agradava més, i duia el meu cassette a tot arreu. No havia creat el meu propi fenomen “fan”, però realment m’agradava que les cançons em fessin pensar i sobretot de temes relacionats amb la justícia social o les desigualtats, entre altres constructes difícils de definir i de defensar.

Des de llavors, formen part de la meva vida aquestes cançons creades per reivindicar algun dret que altre, o simplement per fer paleses algunes realitats que de vegades no encertem en resoldre, o davant les que embenem els nostres ulls tot esperant que la mateixa vida les porti a recer, alguns cops amb èxit altres per casualitat. Molts cops estem massa pendents només del nostre discurs i potser necessitaríem saber què passaria “Si se callase el ruido”.

Aquest cap de setmana l’Ismael ha estat al teatre Joventut de l’Hospitalet. Van ser dues hores de concert més una hora de peticions i complaents retorns als records d’abans, tot en una “Sesión continua”. Portava a pensar en mil noies amb els noms d’”Alícia”, “Ana” o “Casandra”. A pensar en aquells “Viejos amigos” a qui dedicaries no una sinó mil cançons. Tot esperant que qualsevol “Papá, contara otra vez” aquella “Nana para un niño indígena” o com d’important és “Amar tanto la vida” o que expliqués de nou el conte de la "Caperucita". Va ser capaç, mitjançant una història ben estructurada sobre un lloc imaginari, la badia de Peumayent, on tothom vivia feliç, fent realitat el “Sueño de un hombre despierto”, fossin del color que fossin i creguessin en qui creguessin, portar-nos a un estat d’alegria i calfreds emocionats. Potser la idea de la badia de Peumayent és una idea utòpica, però segur que ha estat i és el desig de molts de nosaltres. De fet, avui en dia, és el meu més preuat desig.

Moltes gràcies per aquestes tres hores ben invertides. Merci per fer del record una part del present més positiu que ajuda a evolucionar encara que dolgui, a evolucionar cap al futur. Esperem que aquest només sigui el “Km. 0” del futur que ens pugui dur a evitar a tota costa la condemna de la monotonia sota la que es va veure pres Sísifo, qui empenyia una pedra per una pendent, no podent arribar mai a la seva meta.

Fins aviat. Suposo que tots continuarem creant. De fet la vida no es tracta de res més que d’això: anar creant i creixent. Crear per aconseguir la meta que ens fa créixer. Si m'ho permeteu, jo continuaré ...