Bòsnia malferida.

Molta gent m’ha trucat aquest vespre. La Pilar, la Glòria, el Purgi, l’Anna, la Mireia, la Cris,... Tots han pensat en mi quan s’anunciava que aquest vespres TV3 emetria el reportatge “Bòsnia malferida”. He penjat el telèfon al Ramon perquè començava el “30 minuts”, i després el reportatge.

En Carles Bosch ja ens havia advertit, a la presentació del llibre d’Homenatge a Srebrenica, que estava preparant un reportatge pel “30 minuts” i que li duria molta feina perquè tenia no sé recordar quantes hores de cinta gravades i les havia de resumir en 30 o com a molt 35 minuts. La veritat és que se l’ha de felicitar, els 30 o 35 minuts són suculents, corprenedors, viscuts, emocionants i emocionats,..., i el que em fa més mal dir, reals.

Les dones violades, els joves que es busquen el seu futur allà on havia estat casa seva, les mares que troben i enterren els fills (queden les que encara esperen), els radicalismes i les exaltacions pàtries, els desplaçats i els seus "retorns", ... Això és el que conforma la Bòsnia actual, una Bòsnia plena de meravelles naturals, com molt bé s’ha pogut veure al reportatge; una Bòsnia que ànsia sortir del pou en que va quedar després d’ara fa 12 anys, quan els acords de Dayton, van determinar que la Bòsnia unida quedava, ara per ara, separada en dues entitats, tan diverses però tan properes a la vegada; una bosnia moderna i turística, com il·lustraven les imatges de la Bascarcija, l'antic barri turc centre neuràlgic del turisme de Sarajevo

Nura, mare d’Aznan, va enterrar dues vegades al seu fill, la primera quan una part del seu cos va ser trobada en una fossa comuna, la segona quan altres fragments del mateix cos van aparèixer de nou. La Nura, sobre qui gira gran part del reportatge plasma perfectament què va ocórrer aquell mes de juliol de 1995 a Srebrenica, fets que esquitxaren a tantes i tantes famílies bosniaques. Fets que encara ara són vius, com l’episodi de la recuperació de casa seva a Srebrenica, o el retorn, encara no consumat a la mateixa. La Nura representa totes aquelles famílies bosniaques tan properes per nosaltres com la de la Zekira, en Samed, en Halil i la Hanija, la Meliha, en Mihro i la Jasminka,...

Imagino que ara, potser una mica més que abans, es podrà comprendre per què aquest país enganxa tan fort. Qui em coneix ja sap que la justícia és un dels valors que defenc amb totes les meves forces, un valor que últimament em costa de creure, però del que no renego Una justícia que espero que dugui a Bòsnia al lloc que es mereix, dins d’una tranquil·litat que permeti a aquella gent recuperar-se de les ferides i ressorgir entre aquells boscos verds i frondosos, mai oblidant què va passar, però sí permetent conviure de nou tots a la una, permetent que tots aquest joves i nens que no foren més que simples espectadors precoços d'una guerra, puguin rebrotar i crear-se una vida amb un futur, concepte aquest últim que costa de trobar en les converses de molts dels supervivnets.

Arribat aquest punt sempre recordo les converses amb la Snezana, o la xerrada de l’Emina, en la que deia que es convivia prou bé fins que una dia, i fruit de la manipulació informativa entre altres aspectes, els meus veïns serbo-bosnians, ens van trair. La Emina mai més va tornar a veure al seu marit.

Un cop acabat el reportatge m’han trucat en Ramon i la Mireia. Els havia sorprès el que han vist, i em preguntaven si el que jo havia viscut aquests dos últims estius s'adeia al reportatge. ... Sí.

Carta als amics bosnians II

Sahbegovici és un dels pobles més preciosos de Bòsnia. Compta amb l’atractiu que qualsevol turista necessitat de relax pot desitjar. Natura, aigua, verdor, neu, pau i relax, fogueres i xerrades fins les tantes de la matinada,... Però això és ara. Després de la guerra i de quedar completament assolat, els seus habitants van creure que no hi podrien posar mai més els peus, i no ha estat així. Sahbegovici torna a tenir cases, i estan la major part cimentades i pintades. Compta amb il·luminació a les zones de major interès, com la plaça i els murals dibuixats a les parets de les granges, i això que el projecte encara no ha acabat.

Des del temps que fa que no he penjat res al blog, he estat pendent de les diferents notícies que han sortit a la premsa respecte a “l’afer” de Kosovo. Les negociacions no han arribat a bon port, i mentre els albano- kosovars demanen la independència per la seva regió (on són un 90%), els representants de Sèrbia (país al qual pertany Kosovo actualment) no permetrien aquesta jugada, perdent així la unitat que havien aconseguit ara ja fa quasi cent anys, temps que fa que Kosovo va ser adherit a Sèrbia.

Els partits albano- kosovaras, que van guanyar de forma aclaparadora les passades eleccions regionals, tenen clar que la única via de solució per ells és la declaració unilateral de la independència, després que les negociacions amb Sèrbia, presidides pel que s’ha anomenat la troika (formada per un representant de la Unió Europea, un de Rússia i un dels Estats Units), no hagin donat els fruits esperats per cap dels dos bàndols. Mentre uns esperaven poder aconseguir la sobirania, els altres permetrien un estatut amb el màxim d’autonomia, però sense sobirania. Ni uns ni els altres han acceptat, i això ha fet que la troika, no hagi pogut veure una resolució a la situació.

Kosovo vol començar a preparar el que ha de ser la seva independència, de fet, he pogut llegir que un cop declarada és molt possible que Macedònia i altres països la reconeguin ràpidament. Una altra manera de preparar-la és mitjançant el trencament dels lligams econòmics amb Sèrbia, i tot això unit amb la construcció des d’Albània d’una infraestructura de comunicació per carretera que uniria cada cop més Kosovo amb Albània, sense haver de dependre de Sèrbia. Clar està, Sèrbia no és manté impassible, i a part de titllar d’inconstitucional la possible independència kosovar, es podrien prendre mesures d’embargament econòmic, talls energètics o fins i tot de tancament de fronteres.

I això, per què recorda als nostres amics bosnians?

Doncs bé, Bòsnia va ser un dels ases dels cops de les Guerres dels Balcans, i sembla ser que les amenaces dels dirigents dels serbis de Bòsnia passen per contrarestar la independència de Kosovo, amb l’intent de disgregació de Bòsnia.

Sahbegovici queda al que s’anomena la República Srpska (o entitat sèrbia de Bòsnia), i no em passa pel cap pensar que si les amenaces de resposta a al possible independència de Kosovo es porten a terme, en Mihro no tindrà els seus ruscs d’abelles a l’abast de la mà, i la Remza potser no entendrà que la casa que tan els va costar a ella i al seu marit (mort a la guerra), que fou derruïda i de nou aixecada, ara ja no forma part de la seva Bòsnia; o que ja no podrem ballar kolo (ball regional bosnià) vora de la casa de fusta (casa de turisme rural i motor del projecte de Trenkalòs) amb l’encant del so de la tambura (instrument bosnià de corda) d’en Murat; o que ja les ovelles d’en Kemo, aquelles de les que de sobte ens oferí un corder per rostir agraint-nos que li pintéssim la casa, no pasturin per prats bosnians. Tot això no ens ho podem creure, ni ho volem. Més que res perquè això no pot passar. Sahbegovici, com Srebrenica, Bratunac,..., i tants altres llocs, són la terra dels nostres amics bosnians, siguin de la creença que siguin, perquè la terra no entén de conflictes, sinó que els pateix, com els qui hi habiten. Com els va passar ara fa 12, 13, 14 o 15 anys als nostres amics bosnians, i com no volem que els torni a passar mai més.

Des d’aquí, i ben aviat allà, molts ànims i força. I segur que alço la veu en nom de tants i tants com jo que us enviem ànims i que volem, ben aviat, poder-vos veure, abraçar i compartir de nou tot els encants que Sahbegovici i Bòsnia en general ens ha ofert als catalans que ens hem apropat a conèixer-vos, pensant que us dúiem quelcom especial, i que hem vist que l’especial ens l’hem endut nosaltres.

Carta als amics bosnians

MIR, quina paraula tan coneguda i tan estranya a la vegada. PAU, quina paraula tan necessària i tan desconeguda per molts. MIR i PAU són la mateixa paraula en dos idiomes diferents, l’una, la primera, en bosnià. L’altra, la segona, en català.

Aquesta setmana vaig rebre informació de la situació a Kosovo. La resolució pot prendre certs matisos gens agradables. Mentre els kosovars- albanesos aposten per la seva independència, els kosovars pro- Sèrbia volen restar dins de Sèrbia com fins ara. Els primers volen un estat independent fins i tot de forma unilateral. Els segons, si la unilateralitat s’imposa, no restarien sense resposta.

La Bòsnia actual, conformada des de la “Pau” de Dayton, quedà diferenciada en dos grans blocs territorials i humans. Per una banda la confederació Croato- musulmana, on hi viuen la majoria dels bosnians- croats i dels bosnians- musulmans; i la República Srpska, on trobem als bosnians d’orígen o tendència sèrbia.

Les negociacions per Kosovo han de donar fruit ben aviat, sigui del color que sigui i afavoreixi a qui afavoreixi. Des de la República Srpska de Bòsnia, però, ja s’han deixat sentir: si la independència de Kosovo és efectiva, iniciaran tràmits per declarar-se independents de Bòsnia.

Tot això podria semblar poc rellevant, però la rúbrica dona la volta quan ens plantegem que:

- ja la “Pau” de Dayton va deixar una Bòsnia dividida de forma poc equitativa, donat que pobles de majoria musulmana van haver de ser abandonats o la gent fou expulsada, per quedar en zona de la República Srpska, i viceversa

- d’aquests pobles en són originaris gran part dels nostres amics del camp de refugiats de Mihatovici, parlo de pobles com Srebrenica, llar de molts dels refugiats.


- però també parlo de llocs com Sahbegovici, poble de majoria musulmana arrasat per les tropes dels serbis de Bòsnia durant la guerra i on s’està duent a terme el projecte de reconstrucció de Trenkalòs. Aquest poblet idíl·lic, silenciós i relaxant queda a la República Srpska, i això fa patir als nostres amics que hi habiten, sobretot després de l’amenaça dels dirigents serbis de Bòsnia.

Com pot afectar tota aquesta situació?. Com poden sentir-se els nostres amics?. Un altre cop conflicte?. Espero saber-ho ben aviat, un cop puguem fer-los una visita, però de ben segur que no massa bé. Quin serà el dia que els Balcans deixaran de ser aquella zona calenta? Quan podrem fer efectiva la Mir, la Pau,... De moment des d’aquí, tot el nostre suport.

Fins aviat.

Vidimo se uskoro.

EN JOSEP QUEROL D'AUSTRALIA

A alguns ja us ho hauré explicat, a altres us vindrà de nou. Fa un o dos anys (si no en fa 3), ja no ho recordo massa bé, vaig voler enviar un mail a un amic, concretament al Josep Querol. No recordava l’adreça correcta i vaig improvisar. Vaig pensar que, com jo, tots usàvem el nom i el cognom per fer-nos el mail (mala pensada). Jo, tot decidit, envio el mail a l’adreça inventada, i de cop i volta al cap d’uns dies rebo resposta del Josep.

Em va estranyar que el Josep tardés uns dies en respondre’m. Però quina la meva sorpresa quan obro el mail i em trobo un text similar al següent:

“Bon dia! No sé qui ets, suposo que et deus haver equivocat. Jo no sóc el teu amic Josep, però si sóc en Josep Querol d’Austràlia. Fa molts anys que visc a Melbourne tot i que sóc de Sabadell. M’ha fet molta il·lusió rebre notícies de Catalunya”

La cosa es va quedar així fins que aquest matí he contactat amb el meu amic Josep Querol. El Pepet m’havia enviat un mail anunciant-me que es queda 6 mesos més a Turquia vivint, cosa que m’ha fet molta gràcia perquè m’obre la possibilitat d’anar-me-n’hi de viatge. Doncs bé, a la nit, i després de sopar, he vist que en Josep m’havia fet una salutació pel Messenger, jo, li he contestat expressant-li la meva il·lusió per poder anar a visitar-lo. Quan feia tres ratlles que escrivia, en Josep m’ha respost i m’ha dit:

“Sóc en Josep Querol d’Austràlia”

M’he quedat gelat. Feia més de dos anys que l’atzar havia fet que per una equivocació, jo enviés un mail a un Josep que no era qui jo volia saludar, i ara, de cop i volta, torna a aparèixer en Josep de Melbourne. Hem estat una horeta parlant pel Messenger, ell ha connectat la càmera. És un senyor retirat, tal i com m’ha dit ell, i el seu fill li estava ensenyant a fer funcionar el Messenger.

Hem quedat per anar-nos comunicant i m’ha demanat l’adreça per escriure’ns. El primer que ha fet és donar-me la seva per si mai vaig a Austràlia. Segur que ben aviat tornarem a parlar o potser rebo una carta. Quines coses té l’atzar!!, de cop i volta a les antípodes hi ha una persona amb qui tindrem converses ben apassionants parlant d’Austràlia i de Catalunya: de la Catalunya que ell va deixar fa molts anys, marxant del seu Sabadell natal i anant a espetegar a Melbourne, i de la Catalunya actual que segurament enyora força; i de l’Austràlia desconeguda que apassiona a tants i tants, com a mi, i que el va acollir essent ara casa seva.

Benvingut Josep. Benvingut de nou a Catalunya. A la Catalunya via Messenger.

VIOLÈNCIA GRATUITA

Com més vegades ho veig, més ràbia m'entra per dins. aquest és un dels defectes que sé que tinc: la pujada de la ràbia. Cada cop que sento la notícia, obro alguna pàgina d'internet o veig algun programa en relació a l'atac racista al ferrocarril, m'entra aquest defecte meu i de tants, que intento controlar al màxim.

Se'm fa difícil entendre aquestes actuacions. Ara alguns pensareu: Però si ets psicòleg? Potser sí, però tal i com dic jo, primer sóc persona. Sé que es pot "atenuar" l'atac dient que hi ha un trastorn pel mig, però em sembla tan ruïnós, estrident i animal, com aquest noi, anomenat Sergi Xavier, arriba i es dedica a donar cops de peu i insults a la noia equatoriana.

M'he plantejat mil cops si hi devia haver algú més al vagó, i també, quina hagués estat la meva actuació davant de veure això. No m'ho puc respondre, per mi queda tan lluny la violència que em costa d'empassar.

El motiu, la procedència de la noia. No entenc com als currículums escolars no comencem a incloure que nosaltres, sí, nosaltres els catalans, estem conformats d'un sense fi de barreges i combinacions impressionants. Només cal atendre a l història de la península ibèrica: que si celtes, que si ibers, que si grecs, que si romans, que si musulmans que si .... No entenc om tampoc s'explica com a tema principal les migracions, les diferències nord- sud, el mapa mundial de la distribució de recursos,...

Al cap i a la fi tots sortim pel mateix lloc i acabem al mateix lloc. Potser cal que fem les coses més fàcil no?

SICILIA ASPETTA NOI !!! (Disculpeu faltes italianes)

Ja veieu que no sóc massa constant escrivint, i se m'ha criticat que tinc moltes faltes de redacció amb l'ordinador (ho accepto). Doncs res, que ara encara seré menys constant perquè me'n vaig una setmaneta a les itàlies, aquell lloc que m'agrada tant!! Ara però, descobriré una nova zona: Sicília!! Sí, és la illa del volcà i durant un temps va ser la Corona Catalana, de fet, el sicilià, derivat del llatí vulgar i amb tocs variats de moltes altres llengües, té alguna influència del català, a veure si les trobem aquestes influències??.

M'estic sorprenent a mi mateix, només falten tres dies i encara no he baixat documents d'internet, ni he fet rutes, ni he mirat els monuments principals, de fet només tenim avió i cotxe a l'aeroport de Palermo. No, si ja dic jo que alguna nit dormim al cotxe!! I que alguna cosa està canviant!!!

Tinc una gran sort, demà el Ramon em durà unes guies que van comprar quan hi va ser amb el seu cosií la seva tia, i dijous he quedat amb la italianòloga Anna. Amb els seus consells m'he conegut tota la Itàlia que ara conec (i que no és poca). Espero que amb el seu mestratge pugui continuar descobrint aquest país ric en tot (i quan dic tot, vull dir TOT!!!)

Apa doncs, fins ben aviat i a reveure

Salut

MIQUEL AMB "Q" DE MIQUEL

Hi estic dacord, en Carod-Rovira no es diu José Luis, sinó Josep Lluis. Suposo que molts no entendreu aquestes primeres frases del post d'avui. Tot ve de la participació d'en Carod al programa de TVE "Tengo una pregunta para usted" (no ho tradueixo perquè sé que tots sabeu que vol dir, oi?, quina gran sort que tenim!!).

En Carod va intentar explicar a dos ciutadans, ambdós de Vqalladolid (quina casualitat), que no es deia José Luís, sinó Josep Lluís. Sembla ser que el noiet més jove ho va acabar entenet, però la vella retrògrada que segur que duu als nets al Licé Français i que d'extraescolar fan anglès a l'acadèmia, no ho va acabr de veure clar, i va acabar acceptant el que molts castellanoparlants de fora de Catalunya no entenen: que la gent per ser d'Espanya NO ha de dur els noms en castellà, o parlar en castellà, i que la vida a Espanya NO només es concep en castellà!!.

Recordo una gran frase d'una diplomada en magisteri cordobesa i amb formació en llenguatge de signes que ens va caure a la colla un estiu ben bé no sabem per què, quan ens va dir: El Catalán es un dialecto del castellano i del francés. ja té sorna la cosa!! que a sobre de dir-ne dialecte ara resulta que hi ha dialectes compartits entre dues llengues, jo ja no sé si vull ser dialecte del franès o dialecte del castellà, potser em poso com a dialecte de l'organyanès (D'Organyà), que jo vaig aprendre de petit. Necessitaria que algún filòleg dels que puguin llegir el blog em digui si existeix algun dialect 50% de dos idiomes, com per exemple el xinès-mongol, o el polaco-hongarès, o `'eno-letó (no val que em digueu l'espanglish ni el galaico-portugués, que crec que queda ben aplès que tenen una realitat individual cadascun).

Mireu si n'és de bo, a mi de vegades quan els dic que el meu nom és Miquel, em diuen:

-Ah, Miguel?

Jo els responc:

- Sí, pero con Q, como Mikel en vasco pero con la sílaba tónica al final.

És bona la història no?? Doncs la majoria m'acaben dient Míkel, com en basc, o sigui, que lo de la síl·laba tònica s´ho passen per on els va bé, i el millor, és que Miguel també té la síl·laba tònica al final,....

Jo sóc i em diuen Miquel, amb Q de Miquel, ni més ni menys, però està clar que ni llegint, la gent em diu pel meu nom real. Un nom que tinc registrat com a tal des del dia que vaig néixer, ja que a mi em van poder inscriure com a Miquel, i no com alguns companys de classe que encara a 1r de BUP al passar la llista eren José Luis, Jorge, Carmen, Joaquín... Espero que ens haguem entès, que al cap i a la fi és el que importa.

HOMENATGE A SREBRENICA

El passat dia 10 d'octubre , a l'Ateneu Barcelonès, es va fer un altre Homenatge a Srebrenica.

L'Homenatge va consistir no només en presentar el llibre que ja va ser presentat el passat 12 de juliol a Sarajevo, a l'incomparable marc de la Biblioteca Nacional de la ciutat, sinó també en cloure les estades d'aquest 2007 tot esperant poder donar el tret de sortida a les del 2008.

L'acte va ser molt emotiu, amb tocs variats i tot regat amb la magnífica veu de la Laia Carrera interpretant les cançons del CD "Llàgrimes de Potocari". Pocs haurem estat els afortunats d'haver pogut sentir en directe aquest CD, com el fet de sentir l'Slobodan Minic fent un discurs emotiu que va haver de llegir despés d'haver observat l'audiovisual que cloïa les estades d'aquest any, un audiovisual molt ben estructurat i reflexiu, on precisament es van poder compartir imatges de la presentació del llibre a Sarajevo i que va commoure a més d'un, entre ells el periodista bosnià.

Guardaré per sempre aquestes imatges a la memòria, ara a més les hauré escrit. Jo vaig ser un dels afortunats que van viure la presentació a Sarajevo, acompanyats pels nostres amics de Mihatovici supervivnets de Srebrenica. Ara també he estat afortunat d'haver viscut la presentació catalan del llibre.

Mai oblidem Srebrenica.

EL 4 D'OCTUBRE

El 4 d'octubre és el dia mundial dels animals. Espero que no ho hagin considerat així pels nascuts aquest dia, pobrets. Els balança del 4 d'octubre ja en tenen prou amb buscar aquell equilibri inabastable, ésser diplomàtics, complaents i bona gent, només faltaria que els titllessin d'animalons, ara que, en el bon sentit de la paraula si que ho són una mica: cridaires, emocionats, amb un control d'impulsos, de vegades, poc precís,.... Però lleials, solidaris i amb esperit d'ajuda.

El 4 d’octubre de l' any 1957 l' Sputnik I, primer satèl·lit artificial, va ser llençat pels russos a l'òrbita terrestre. Hauran confluït les "estrelles" en un 4 d'octubre de 2007?. Probablement sí!.

Avui és 4 d'octubre i una nova balança ha arribat. Precisament avui, i això em fa molt content. Doncs si, ha decidit el 4 d'octubre per presentar-se al món. Serà pel canvi de lluna?, serà perquè ja tocava?, serà per una llei matemàtica?, serà perquè el 4 d'octubre era el gran dia?

Segurament serà, i en paraules que hagués pogut subscriure el seu propi pare. "serà perquè li ha sortit de... (dels nassos)"

Fins ben aviat.

PASSA LA VIDA...

Uns van i uns venen. Altres s'hi estan una temporada. La vida no és més que això. No, no vull parlar pas dels que marxen per sempre, sinó d'aquells que formen part de les nostres vides un temps i després formen part de les vides d'altres. Avui em ve per escriure aquestes quatre divagacions en dedicació a la història de la vida d'una persona menuda que ara forma part del nostre cercle i que, sembla ser, aviat marxarà geogràficament per formar part d'un altre cercle. Esperava poder veure com anava augmentant la seva vida i la dels del seu voltant, però sembla que no serà així. Espero que un dia, quan ja sigui autònom per poder-ho fer, vingui i ens digui:

- Ep nois!! sóc jo!! aquí em teniu de nou!!.

Com serà ell llavors?. De ben segur com fins ara!! Silenciós però cridaner, agraït però tossut, i carinyós, molt carinyós. Serà tot ell, ni més ni menys. Nosaltres, ja serem una altra història.

A reveure!! i fins molt aviat Telerín!!.

SENYORES I SENYORS, AMB TOTS VOSTÈS...

Doncs sí!! avui donem el tret de sortida a aquest blog que m'han inspirat altres blogueros de qui he tingut el plaer de llegir. La meva idea de blog és el de fer un mix entre les coses que vagin passant i les pròpies experiències, pretennet que pugui ser un aparador i un lloc d'opinió per tots aquells que hi accedeixin i comparteixin el gust i les ganes de poder dialogar sobre el món.

He rebut influències d'altres companys i amics, que abans o molt abans que jo, han iniciat aquest camí via telemàtica, i on plasmen les idees, els sentiments i les emocions, les ràbies, els desitjos o fins i tot la seva vida personal. Veurem com queda tot això, de moment i sense més tombarelles, benvinguts a tots i fins ben aviat!!