El valor de les petites coses o, valorar les coses com a petites?

Des de que tinc ús de raó m'han ensenyat a valorar les coses petites com a tresors, i a la vegada, saber-les viure com a tal. Les experiències, a la fi, són les que et porten a crear un sistema de valors que cadascú, llavors, aplica en cada una de les situacions en les que es troba. Ja fa molts dies que trobo a faltar aquesta senzillesa que fins ara apreciava a tot el meu voltant, però potser fins i tot la crisi ens porta a canviar l’objectiu per veure-ho tot més gran i així poder-nos creure que les coses van millor o que així motivem a qui se sent víctima d’aquesta boira econòmica, social i política.

Últimament he fet un “stop and go” sobre la vida i el que això comporta, i la meva lectura m‘ha portat a escriure això. Repassant els útims temps me n’adono que mai estem satisfets amb res del que tenim, però tampoc se’ns permet queixar-nos, ni en els entorns més reduits i propers, sempre hi ha un pitjor, però: I el meu pitjor?. Hem arribat al moment en què no es permet que un electricista arribi a polític o directament serà atacat i desqulificat, tampoc s’entèn aquelles persones que no són emprenedores, i em pregunto: Qui pot ser emprenedor?, i em responc: aquell que pot se-ho, ningú més. Però avui en dia valorem més les coses que sobresurten per milions, premis i agraïments públics i a poder ser televisius o en detrmiment, de qualsevol forma mediàtica actual. Ja no entenc perquè no es valora qui treballa per terra a l’altura dels mortals, qui no necessita exhibir-se davant de ningú però que a la fi fa tota aquella feina que nosaltres no sabem ni podriem mai fer. Ara cal ser guanyador de premis, protagonista de diaris o televisió, o amic d’algú que t’elevi als altars amb el vist i plau d’en Benet. Buf!! Un 99% de la població no sóm res.

També m’he près la molèstia de reflexionar sobre les noves formes de referència cap algú, definició o etiquetatge personal que trobem al vocabulari català actual, us en detallaré unes quantes: acabaràs de caixera de supermercat, ... i sinó et poses a fregar escales, si no tens temps et llogues una peruana que et faci la neteja, la chacha, aquest segur que ha arribat amb patera, ... Després, tots som molt tolerants, valorem la integració i la multiculturalitat, i podem llegir a educació per la ciutadania, que cal integrar a tothom vingui d’on vingui i sigui més o menys adinerat. I em pregunto: Ens ho creiem nosaltres mateixos això? I em responc: Sobradament, no!!. A la fi la única cosa que ens preocupa es no perdre el nostre estátus de país avançat i trure’ns l’espineta del típus de país que erem, un país que emigrava per gana, que va poblar països i països, que destrossat, buscava aixopluc en allò més proper, sigui geogràfica o culturalment parlant. Però no, avui ens n’hem oblidat, i els “altres” que venen de fora només els volem si són jugadors/es de bàsquet, parelles de famosos o gran científics que ens salvin, ui!! perdó, i em deixo que si ets de la UE no ets estranger ni immigrant, bé, si ets immigrant de l’est de la UE potser no entres dins del grup, farem una reuió i ho decidirem, val!!.

I a la vegada oblidem que els països no els fan només els cinetífics i la gent de lletra, per tant em pregunto què té de dolent ser caixer de súper o chacha a diferència de ser advocat o empresaria. Doncs sembla ser que si, i temo que amb celeritat arrobarem a l’antiga distinció classista grega que dividia les persones en tres grups: els filòsofs (gent amb carrera o carreres i/ o diners), els soldats i el esclaus (chaches, caixeres, artesans, obrers,...).

Per últim i tal com crec que m’han ensenyat, penso que hem perdut la capacitat de ser una mica feliços en detriment de tenir grans cases i cotxes, per després donar la culpa als altres o a la crisi de la nostra falta de solvència fet que ens deixa una mica més tranquils. Tal i com vaig dir una vegada, potser no sóc massa ambiciós o es que em conformo amb poc, però el que si que sé és que frueixo del més petit, treballo per terra a l’altura dels mortals i em sento prou agrait, ah!, i intento aprendre de tot allò que m’envolta, sobretot de les persones.

Però confio que tornarem a entendre que els països els fan tota la gent que hi treballa faci el que faci, sigui d’on sigui i pensi com pensi, o tots hem de pensar igual, fer-ho tot igual i ser iguals? Doncs crec que tinc una mala notícia, NO HO SOM!!