KOSOVO INDEPENDENT, I BÒSNIA EN PAU

Avui, 17 de febrer de 2008, sembla ser la data elegida per la declaració d'independència de Kosovo. Lluny queden ja aquelles negociacions per Kosovo que vencien el 10 de desmbre de 2007, i on s'esperava entreveure una solució que beneficiés a tothom, però això sembla que no pot ser així.

Avui milers de kosovars han sortit al carrer de Pristina, la nova capital europea, la de l'estat més jove d'Europa, per festejar que per fi els anomenaran pel seu nom (com molt bé deia una samarreta commemorativa del dia d'avui: "Jo sóc kosovar, ara tothom em podrà dir pel meu nom".

La comunitat internacional els recolza, encara que no amb unanimitat. Ja sabem que Sèrbia, país del qual forma/va part Kosovo, s'hi oposa amb total rotunditat, tanmateix, Russia, l'aliat natural de la República de Sèrbia, l'empara. La UE sembla estar dividida. Uns 20m països de la UE recolzen la independència, els 7 restant o no es pronuncien fins ara o s'hi neguen. Aquí tenim el casa d'Espanya. Què dir d'Espanya que no sapiguem ara ja tots?. Potser els fa por una reacció amb cadena com afirmaven els mandataris russos, que faci que estiguin un dia i un altre, reconeixent països (àrdua feina la del reconeixement de la identitat de cadascú) o potser els recorda coses massa properes, no ho sé. Sèrbia ha declarat, abans que ocorri, que la independència és il·legal i immoral, i amenaça amb embargaments energètics, de comunicacions i econòmics

La qüestió és que ara qui ajuda a qui, queda en un segon pla, i prenen massa força certs comentaris sortits a la premsa balcànica entre altres. Sembla que si Kosovo esdevé independent, seran altres minories dins dels països de l'antiga Yugoslàvia, els que reclamin la independència: els serbis de Kosovo, els albanesos de Macedònia, o els serbis de Bòsnia.

Aquests darrers em toquen de prop. L'actual Bòsnia i Hercegovina està dividia en dues entitats: la que aglutina als bosnians d’origen musulmà i croat, i la que aglutina als d'origen serbi, Aquest divisió, fruit de la Pau de Dayton al 1995, no va deixar amb igualtat de condicions a tothom, i mentre musulmans de la zona sèrbia eren desplaçats cap a zona croato- musulmana, serbis de la zona croato- musulmana marxaven cap a zona sèrbia. Això creà un desequilibri entre qui tenia la casa, les terres i els orígens en una entitat i havia de marxar cap a l'altra. Aquí entren molts dels nostres amics bosnians, que per la neteja ètnica comandada per Milosevic i els seus sequaços serbo- bosnians, van haver d'abandonar el seu poble i els seus orígens per no perdre la vida. Això passa amb els nostres amics de Sahbegovici, de Srebrenica, de Zvornik, de Bratunac,... Algú es pot imaginar que un dia, posem els peus a la placeta de Sahbegovici i no siguem a Bòsnia?, o que per visitar el cementiri de Potocari, on descansen part dels 8000 assassinats a Srebrenica, haguem de creuar una frontera?. Jo ara per ara no m'ho puc, ni m'ho vull imaginar, i esperem que no calgui ni imaginar-ho, ni viure-ho.

Apel·lo al sentit comú de l'humà (que fa dies que crec que perdem) per no haver de reviure una nova erupció balcànica.

Esperarem esdeveniments i reaccions.

(Us enllaço a una web francesa d'informació dels Balcans, perquè llegiu declaracions de dirigents serbo- bosnians, entre altres informacions referents al tema de Kosovo i dels països balcànics en general).

Le Courrier des Balcans

Article: " Si Kosovo esdevé independent, la República Srpska de Bòsnia també"
http://balkans.courriers.info/article9777.html

Pàgina general de: Le Courrier des Balcans

http://balkans.courriers.info

Gràcies Ismael !!!

Estudiava a Barcelona quan un dia la Dolors, una companya i amiga de facultat, em va deixar escoltar una cançó d’un cantautor jove que es deia Ismael Serrano. En aquells moments, corria l’any 1998, i no n’havia sentit a parlar gens, tot i que les seves cançons ja feia un any o dos que corrien pel món. La primera sensació va ser bona, i la Dolors em va dir:

-Cap problema, te’n gravo un cassette (sí, ho heu llegit bé, un cassette, ni un CD ni res per l’estil).

La Dolors no va tardar en dur-me’l i jo, fent els deures tal i com tocava, me’l vaig escoltar una i cent mil vegades. Recordo dur el walk-man (sí, el walk-man) empegat a l’orella hores i hores mentre feia el trajecte entre la Ronda del Guinardó i Montbau, amb l’autobús número 10 dels TMB. Cada cop m’agradava més, i duia el meu cassette a tot arreu. No havia creat el meu propi fenomen “fan”, però realment m’agradava que les cançons em fessin pensar i sobretot de temes relacionats amb la justícia social o les desigualtats, entre altres constructes difícils de definir i de defensar.

Des de llavors, formen part de la meva vida aquestes cançons creades per reivindicar algun dret que altre, o simplement per fer paleses algunes realitats que de vegades no encertem en resoldre, o davant les que embenem els nostres ulls tot esperant que la mateixa vida les porti a recer, alguns cops amb èxit altres per casualitat. Molts cops estem massa pendents només del nostre discurs i potser necessitaríem saber què passaria “Si se callase el ruido”.

Aquest cap de setmana l’Ismael ha estat al teatre Joventut de l’Hospitalet. Van ser dues hores de concert més una hora de peticions i complaents retorns als records d’abans, tot en una “Sesión continua”. Portava a pensar en mil noies amb els noms d’”Alícia”, “Ana” o “Casandra”. A pensar en aquells “Viejos amigos” a qui dedicaries no una sinó mil cançons. Tot esperant que qualsevol “Papá, contara otra vez” aquella “Nana para un niño indígena” o com d’important és “Amar tanto la vida” o que expliqués de nou el conte de la "Caperucita". Va ser capaç, mitjançant una història ben estructurada sobre un lloc imaginari, la badia de Peumayent, on tothom vivia feliç, fent realitat el “Sueño de un hombre despierto”, fossin del color que fossin i creguessin en qui creguessin, portar-nos a un estat d’alegria i calfreds emocionats. Potser la idea de la badia de Peumayent és una idea utòpica, però segur que ha estat i és el desig de molts de nosaltres. De fet, avui en dia, és el meu més preuat desig.

Moltes gràcies per aquestes tres hores ben invertides. Merci per fer del record una part del present més positiu que ajuda a evolucionar encara que dolgui, a evolucionar cap al futur. Esperem que aquest només sigui el “Km. 0” del futur que ens pugui dur a evitar a tota costa la condemna de la monotonia sota la que es va veure pres Sísifo, qui empenyia una pedra per una pendent, no podent arribar mai a la seva meta.

Fins aviat. Suposo que tots continuarem creant. De fet la vida no es tracta de res més que d’això: anar creant i creixent. Crear per aconseguir la meta que ens fa créixer. Si m'ho permeteu, jo continuaré ...

VIDIMO SE USKORO!!- ENS VEIEM AVIAT!!

Meravellosa, freda i nevada. Amb olor de fusta cremada, però també de deixalla reciclada de forma maldestre o innocent. L’arribada va ser a un Sarajevo boirós, quasi imperceptible, ni el turó de l’Armija ni aquell cel tan blau, el primer dia va ser impossible. Tot i això la Bascarcija té un encant especial plena de neu, amb la font gelada, la biblioteca aspectant i, els minarets i les voltes de les mesquites tenyits de blanc i envoltats de boira. Hi havíem arribat de nou!!.

Primera parada Vogosca. Trenta minuts d’autobús van ser suficients per ser-hi. Ja ens hi esperaven. Aquell home alt i fort, en Mihro, ens va estrènyer entre els braços, ara ja no teníem tan fred. Esperàvem amb impaciència veure la Remza, i tot i que està una mica empiocada, allà ens esperava, amb la cuina econòmica a tot drap i la casa ben calenta. Com no, cau el primer dels tres-cents mil kaffas que farem. La Yashna ens ajuda amb la comunicació, i ens cuida com sempre. Van ser uns dies ben especials. Els entorns de Vogosca son preciosos, i caminem per camins de neu entre les cases aïllades, en Nedim i la Nada ens fan de guies. També hi havia les abelles, a l’hivern baixen a la ciutat o moririen colgades per la neu a Sahbegovici, pels mes de 50 cm. de neu.

Marxem. Enfilem direcció Tuzla, segona parada. Visitem la Meliha, no hi ha els nens, son a Kamenica, però ens ensenya fotos de la Lejla. Impressionat!!. S’ha fet molt gran, té una mata de pèl que esgarrifa i està molt graciosa. Les fotos de bebè que dúiem nosaltres han quedat antigues, ara la Lejla ha de ser un esmolet, com diem aquí dalt al Pirineu.

Arribem a Mihatovici. Ja hi som. S’accentua l’olor de fusta i reciclatge. Tenim moltes ganes de veure els nostres amics. En Halil és a fora amb els homes. Ens veu arribar i s’acosta. Ja cridem, ell i jo fent les nostres onomatopeies comunicatives, però ja en tenim prou. Amb la seva mica d’anglès i la meva mini mica de bosanski, ja farem. Però aquest any tenim sort, l’Amra és al camp, i per postres en aquest any i mig que no ens hem vist la tia ja parla castellà, impressionat cervell dels balcànics.

Pugem a casa, l’Edin o mini croqueta ens veu i aquest cop no fuig, sinó que se’ns tira als braços. Prenem el kaffa que fa la Hanija... És nit de fi d’any, i la gent al camp ja es prepara. Compren quilos i quilos de petards, nosaltres no en som una excepció. Entre les 18h i les 24h tothom tira petards esperant el nou any. Comença a nevar fort!!. A les 24h sortim al carrer i ens felicitem el nou any: SRETNA NOVA GODINA!!. Visitem les cases d’uns amics, la música està fortíssima i celebren el nou any. No para de nevar. Anem a dormi aviat.

Després d’un dia sencer de nevar el cel ens permet veure el nou color a la paleta del pintor, el blau bosnià, jo crec que només l’he vist en aquell cel. Continuem veient als nostres amics bosnians. Han estat i estan preocupats, recordeu que els Balcans són i han estat sempre una zona calenta. Però ara estan molt agraïts per la visita. Nosaltres sí que n’estem d’agraïts, i segur que els agraïments no cobreixen ni una mínima part del que ens donen cada cop que estem amb ells.

Els dies s’esgoten i la nostàlgia i la pena ens van envaint. Hem de marxar, i ells romanen encara allà, allà on van entrar un dia i no havien d’haver entrat mai, o com a mínim n’haurien d’haver sortit aviat. Ara ja fa 13 anys, i la gent sembla que se n’oblidi. Un camp de refugiats, poca cosa més a dir.

Aquest any portem un recurs a la maleta per la pena, el comiat i la nostàlgia. Pesa una mica perquè cal elaborar-lo, viure’l i sentir-lo. Aquest any no direm Adéu (dovijenia), perquè no serà un adéu, serà un ens veiem, ens veiem aviat: VIDIMO SE, VIDIMO SE USKORO.

Bòsnia malferida.

Molta gent m’ha trucat aquest vespre. La Pilar, la Glòria, el Purgi, l’Anna, la Mireia, la Cris,... Tots han pensat en mi quan s’anunciava que aquest vespres TV3 emetria el reportatge “Bòsnia malferida”. He penjat el telèfon al Ramon perquè començava el “30 minuts”, i després el reportatge.

En Carles Bosch ja ens havia advertit, a la presentació del llibre d’Homenatge a Srebrenica, que estava preparant un reportatge pel “30 minuts” i que li duria molta feina perquè tenia no sé recordar quantes hores de cinta gravades i les havia de resumir en 30 o com a molt 35 minuts. La veritat és que se l’ha de felicitar, els 30 o 35 minuts són suculents, corprenedors, viscuts, emocionants i emocionats,..., i el que em fa més mal dir, reals.

Les dones violades, els joves que es busquen el seu futur allà on havia estat casa seva, les mares que troben i enterren els fills (queden les que encara esperen), els radicalismes i les exaltacions pàtries, els desplaçats i els seus "retorns", ... Això és el que conforma la Bòsnia actual, una Bòsnia plena de meravelles naturals, com molt bé s’ha pogut veure al reportatge; una Bòsnia que ànsia sortir del pou en que va quedar després d’ara fa 12 anys, quan els acords de Dayton, van determinar que la Bòsnia unida quedava, ara per ara, separada en dues entitats, tan diverses però tan properes a la vegada; una bosnia moderna i turística, com il·lustraven les imatges de la Bascarcija, l'antic barri turc centre neuràlgic del turisme de Sarajevo

Nura, mare d’Aznan, va enterrar dues vegades al seu fill, la primera quan una part del seu cos va ser trobada en una fossa comuna, la segona quan altres fragments del mateix cos van aparèixer de nou. La Nura, sobre qui gira gran part del reportatge plasma perfectament què va ocórrer aquell mes de juliol de 1995 a Srebrenica, fets que esquitxaren a tantes i tantes famílies bosniaques. Fets que encara ara són vius, com l’episodi de la recuperació de casa seva a Srebrenica, o el retorn, encara no consumat a la mateixa. La Nura representa totes aquelles famílies bosniaques tan properes per nosaltres com la de la Zekira, en Samed, en Halil i la Hanija, la Meliha, en Mihro i la Jasminka,...

Imagino que ara, potser una mica més que abans, es podrà comprendre per què aquest país enganxa tan fort. Qui em coneix ja sap que la justícia és un dels valors que defenc amb totes les meves forces, un valor que últimament em costa de creure, però del que no renego Una justícia que espero que dugui a Bòsnia al lloc que es mereix, dins d’una tranquil·litat que permeti a aquella gent recuperar-se de les ferides i ressorgir entre aquells boscos verds i frondosos, mai oblidant què va passar, però sí permetent conviure de nou tots a la una, permetent que tots aquest joves i nens que no foren més que simples espectadors precoços d'una guerra, puguin rebrotar i crear-se una vida amb un futur, concepte aquest últim que costa de trobar en les converses de molts dels supervivnets.

Arribat aquest punt sempre recordo les converses amb la Snezana, o la xerrada de l’Emina, en la que deia que es convivia prou bé fins que una dia, i fruit de la manipulació informativa entre altres aspectes, els meus veïns serbo-bosnians, ens van trair. La Emina mai més va tornar a veure al seu marit.

Un cop acabat el reportatge m’han trucat en Ramon i la Mireia. Els havia sorprès el que han vist, i em preguntaven si el que jo havia viscut aquests dos últims estius s'adeia al reportatge. ... Sí.

Carta als amics bosnians II

Sahbegovici és un dels pobles més preciosos de Bòsnia. Compta amb l’atractiu que qualsevol turista necessitat de relax pot desitjar. Natura, aigua, verdor, neu, pau i relax, fogueres i xerrades fins les tantes de la matinada,... Però això és ara. Després de la guerra i de quedar completament assolat, els seus habitants van creure que no hi podrien posar mai més els peus, i no ha estat així. Sahbegovici torna a tenir cases, i estan la major part cimentades i pintades. Compta amb il·luminació a les zones de major interès, com la plaça i els murals dibuixats a les parets de les granges, i això que el projecte encara no ha acabat.

Des del temps que fa que no he penjat res al blog, he estat pendent de les diferents notícies que han sortit a la premsa respecte a “l’afer” de Kosovo. Les negociacions no han arribat a bon port, i mentre els albano- kosovars demanen la independència per la seva regió (on són un 90%), els representants de Sèrbia (país al qual pertany Kosovo actualment) no permetrien aquesta jugada, perdent així la unitat que havien aconseguit ara ja fa quasi cent anys, temps que fa que Kosovo va ser adherit a Sèrbia.

Els partits albano- kosovaras, que van guanyar de forma aclaparadora les passades eleccions regionals, tenen clar que la única via de solució per ells és la declaració unilateral de la independència, després que les negociacions amb Sèrbia, presidides pel que s’ha anomenat la troika (formada per un representant de la Unió Europea, un de Rússia i un dels Estats Units), no hagin donat els fruits esperats per cap dels dos bàndols. Mentre uns esperaven poder aconseguir la sobirania, els altres permetrien un estatut amb el màxim d’autonomia, però sense sobirania. Ni uns ni els altres han acceptat, i això ha fet que la troika, no hagi pogut veure una resolució a la situació.

Kosovo vol començar a preparar el que ha de ser la seva independència, de fet, he pogut llegir que un cop declarada és molt possible que Macedònia i altres països la reconeguin ràpidament. Una altra manera de preparar-la és mitjançant el trencament dels lligams econòmics amb Sèrbia, i tot això unit amb la construcció des d’Albània d’una infraestructura de comunicació per carretera que uniria cada cop més Kosovo amb Albània, sense haver de dependre de Sèrbia. Clar està, Sèrbia no és manté impassible, i a part de titllar d’inconstitucional la possible independència kosovar, es podrien prendre mesures d’embargament econòmic, talls energètics o fins i tot de tancament de fronteres.

I això, per què recorda als nostres amics bosnians?

Doncs bé, Bòsnia va ser un dels ases dels cops de les Guerres dels Balcans, i sembla ser que les amenaces dels dirigents dels serbis de Bòsnia passen per contrarestar la independència de Kosovo, amb l’intent de disgregació de Bòsnia.

Sahbegovici queda al que s’anomena la República Srpska (o entitat sèrbia de Bòsnia), i no em passa pel cap pensar que si les amenaces de resposta a al possible independència de Kosovo es porten a terme, en Mihro no tindrà els seus ruscs d’abelles a l’abast de la mà, i la Remza potser no entendrà que la casa que tan els va costar a ella i al seu marit (mort a la guerra), que fou derruïda i de nou aixecada, ara ja no forma part de la seva Bòsnia; o que ja no podrem ballar kolo (ball regional bosnià) vora de la casa de fusta (casa de turisme rural i motor del projecte de Trenkalòs) amb l’encant del so de la tambura (instrument bosnià de corda) d’en Murat; o que ja les ovelles d’en Kemo, aquelles de les que de sobte ens oferí un corder per rostir agraint-nos que li pintéssim la casa, no pasturin per prats bosnians. Tot això no ens ho podem creure, ni ho volem. Més que res perquè això no pot passar. Sahbegovici, com Srebrenica, Bratunac,..., i tants altres llocs, són la terra dels nostres amics bosnians, siguin de la creença que siguin, perquè la terra no entén de conflictes, sinó que els pateix, com els qui hi habiten. Com els va passar ara fa 12, 13, 14 o 15 anys als nostres amics bosnians, i com no volem que els torni a passar mai més.

Des d’aquí, i ben aviat allà, molts ànims i força. I segur que alço la veu en nom de tants i tants com jo que us enviem ànims i que volem, ben aviat, poder-vos veure, abraçar i compartir de nou tot els encants que Sahbegovici i Bòsnia en general ens ha ofert als catalans que ens hem apropat a conèixer-vos, pensant que us dúiem quelcom especial, i que hem vist que l’especial ens l’hem endut nosaltres.

Carta als amics bosnians

MIR, quina paraula tan coneguda i tan estranya a la vegada. PAU, quina paraula tan necessària i tan desconeguda per molts. MIR i PAU són la mateixa paraula en dos idiomes diferents, l’una, la primera, en bosnià. L’altra, la segona, en català.

Aquesta setmana vaig rebre informació de la situació a Kosovo. La resolució pot prendre certs matisos gens agradables. Mentre els kosovars- albanesos aposten per la seva independència, els kosovars pro- Sèrbia volen restar dins de Sèrbia com fins ara. Els primers volen un estat independent fins i tot de forma unilateral. Els segons, si la unilateralitat s’imposa, no restarien sense resposta.

La Bòsnia actual, conformada des de la “Pau” de Dayton, quedà diferenciada en dos grans blocs territorials i humans. Per una banda la confederació Croato- musulmana, on hi viuen la majoria dels bosnians- croats i dels bosnians- musulmans; i la República Srpska, on trobem als bosnians d’orígen o tendència sèrbia.

Les negociacions per Kosovo han de donar fruit ben aviat, sigui del color que sigui i afavoreixi a qui afavoreixi. Des de la República Srpska de Bòsnia, però, ja s’han deixat sentir: si la independència de Kosovo és efectiva, iniciaran tràmits per declarar-se independents de Bòsnia.

Tot això podria semblar poc rellevant, però la rúbrica dona la volta quan ens plantegem que:

- ja la “Pau” de Dayton va deixar una Bòsnia dividida de forma poc equitativa, donat que pobles de majoria musulmana van haver de ser abandonats o la gent fou expulsada, per quedar en zona de la República Srpska, i viceversa

- d’aquests pobles en són originaris gran part dels nostres amics del camp de refugiats de Mihatovici, parlo de pobles com Srebrenica, llar de molts dels refugiats.


- però també parlo de llocs com Sahbegovici, poble de majoria musulmana arrasat per les tropes dels serbis de Bòsnia durant la guerra i on s’està duent a terme el projecte de reconstrucció de Trenkalòs. Aquest poblet idíl·lic, silenciós i relaxant queda a la República Srpska, i això fa patir als nostres amics que hi habiten, sobretot després de l’amenaça dels dirigents serbis de Bòsnia.

Com pot afectar tota aquesta situació?. Com poden sentir-se els nostres amics?. Un altre cop conflicte?. Espero saber-ho ben aviat, un cop puguem fer-los una visita, però de ben segur que no massa bé. Quin serà el dia que els Balcans deixaran de ser aquella zona calenta? Quan podrem fer efectiva la Mir, la Pau,... De moment des d’aquí, tot el nostre suport.

Fins aviat.

Vidimo se uskoro.

EN JOSEP QUEROL D'AUSTRALIA

A alguns ja us ho hauré explicat, a altres us vindrà de nou. Fa un o dos anys (si no en fa 3), ja no ho recordo massa bé, vaig voler enviar un mail a un amic, concretament al Josep Querol. No recordava l’adreça correcta i vaig improvisar. Vaig pensar que, com jo, tots usàvem el nom i el cognom per fer-nos el mail (mala pensada). Jo, tot decidit, envio el mail a l’adreça inventada, i de cop i volta al cap d’uns dies rebo resposta del Josep.

Em va estranyar que el Josep tardés uns dies en respondre’m. Però quina la meva sorpresa quan obro el mail i em trobo un text similar al següent:

“Bon dia! No sé qui ets, suposo que et deus haver equivocat. Jo no sóc el teu amic Josep, però si sóc en Josep Querol d’Austràlia. Fa molts anys que visc a Melbourne tot i que sóc de Sabadell. M’ha fet molta il·lusió rebre notícies de Catalunya”

La cosa es va quedar així fins que aquest matí he contactat amb el meu amic Josep Querol. El Pepet m’havia enviat un mail anunciant-me que es queda 6 mesos més a Turquia vivint, cosa que m’ha fet molta gràcia perquè m’obre la possibilitat d’anar-me-n’hi de viatge. Doncs bé, a la nit, i després de sopar, he vist que en Josep m’havia fet una salutació pel Messenger, jo, li he contestat expressant-li la meva il·lusió per poder anar a visitar-lo. Quan feia tres ratlles que escrivia, en Josep m’ha respost i m’ha dit:

“Sóc en Josep Querol d’Austràlia”

M’he quedat gelat. Feia més de dos anys que l’atzar havia fet que per una equivocació, jo enviés un mail a un Josep que no era qui jo volia saludar, i ara, de cop i volta, torna a aparèixer en Josep de Melbourne. Hem estat una horeta parlant pel Messenger, ell ha connectat la càmera. És un senyor retirat, tal i com m’ha dit ell, i el seu fill li estava ensenyant a fer funcionar el Messenger.

Hem quedat per anar-nos comunicant i m’ha demanat l’adreça per escriure’ns. El primer que ha fet és donar-me la seva per si mai vaig a Austràlia. Segur que ben aviat tornarem a parlar o potser rebo una carta. Quines coses té l’atzar!!, de cop i volta a les antípodes hi ha una persona amb qui tindrem converses ben apassionants parlant d’Austràlia i de Catalunya: de la Catalunya que ell va deixar fa molts anys, marxant del seu Sabadell natal i anant a espetegar a Melbourne, i de la Catalunya actual que segurament enyora força; i de l’Austràlia desconeguda que apassiona a tants i tants, com a mi, i que el va acollir essent ara casa seva.

Benvingut Josep. Benvingut de nou a Catalunya. A la Catalunya via Messenger.