Primera parada Vogosca. Trenta minuts d’autobús van ser suficients per ser-hi. Ja ens hi esperaven. Aquell home alt i fort, en Mihro, ens va estrènyer entre els braços, ara ja no teníem tan fred. Esperàvem amb impaciència veure la Remza, i tot i que està una mica empiocada, allà ens esperava, amb la cuina econòmica a tot drap i la casa ben calenta. Com no, cau el primer dels tres-cents mil kaffas que farem. La Yashna ens ajuda amb la comunicació, i ens cuida com sempre. Van ser uns dies ben especials. Els entorns de Vogosca son preciosos, i caminem per camins de neu entre les cases aïllades, en Nedim i la Nada ens fan de guies. També hi havia les abelles, a l’hivern baixen a la ciutat o moririen colgades per la neu a Sahbegovici, pels mes de 50 cm. de neu. Marxem. Enfilem direcció Tuzla, segona parada. Visitem la Meliha, no hi ha els nens, son a Kamenica, però ens ensenya fotos de la Lejla. Impressionat!!. S’ha fet molt gran, té una mata de pèl que esgarrifa i està molt graciosa. Les fotos de bebè que dúiem nosaltres han quedat antigues, ara la Lejla ha de ser un esmolet, com diem aquí dalt al Pirineu.
Arribem a Mihatovici. Ja hi som. S’accentua l’olor de fusta i reciclatge. Tenim moltes ganes de veure els nostres amics. En Halil és a fora amb els homes. Ens veu arribar i s’acosta. Ja cridem, ell i jo fent les nostres onomatopeies comunicatives, però ja en tenim prou. Amb la seva mica d’anglès i la meva mini mica de bosanski, ja farem. Però aquest any tenim sort, l’Amra és al camp, i per postres en aquest any i mig que no ens hem vist la tia ja parla castellà, impressionat cervell dels balcànics.
Pugem a casa, l’Edin o mini croqueta ens veu i aquest cop no fuig, sinó que se’ns tira als braços. Prenem el kaffa que fa la Hanija... És nit de fi d’any, i la gent al camp ja es prepara. Compren quilos i quilos de petards, nosaltres no en som una excepció. Entre les 18h i les 24h tothom tira petards esperant el nou any. Comença a nevar fort!!. A les 24h sortim al carrer i ens felicitem el nou any: SRETNA NOVA GODINA!!. Visitem les cases d’uns amics, la música està fortíssima i celebren el nou any. No para de nevar. Anem a dormi aviat.
Després d’un dia sencer de nevar el cel ens permet veure el nou color a la paleta del pintor, el blau bosnià, jo crec que només l’he vist en aquell cel. Continuem veient als nostres amics bosnians. Han estat i estan preocupats, recordeu que els Balcans són i han estat sempre una zona calenta. Però ara estan molt agraïts per la visita. Nosaltres sí que n’estem d’agraïts, i segur que els agraïments no cobreixen ni una mínima part del que ens donen cada cop que estem amb ells.
Els dies s’esgoten i la nostàlgia i la pena ens van envaint. Hem de marxar, i ells romanen encara allà, allà on van entrar un dia i no havien d’haver entrat mai, o com a mínim n’haurien d’haver sortit aviat. Ara ja fa 13 anys, i la gent sembla que se n’oblidi. Un camp de refugiats, poca cosa més a dir.
Aquest any portem un recurs a la maleta per la pena, el comiat i la nostàlgia. Pesa una mica perquè cal elaborar-lo, viure’l i sentir-lo. Aquest any no direm Adéu (dovijenia), perquè no serà un adéu, serà un ens veiem, ens veiem aviat: VIDIMO SE, VIDIMO SE USKORO.
